El millor patrocinador del món és Leo Messi. Fins i tot quan porta la samarreta de l’Argentina, les seves obres parlen bé del Barça i el converteixen en un ambaixador que no té rival. El veiem patir més quan travessa l’Atlàntic, això sí. Està més inflamat, els seus ulls semblen tensos sense descans, el nervi es percep a flor de pell. Deu ser que a aquest costat de l’oceà ja no necessita demostrar res perquè sa majestat és indiscutible.
L’altra nit, a San Juan va marcar un golàs –una perla més, n’estem perdent el compte–, però aquí li hem vist coses superiors. El prodigi és que les segueixi fent, incansable, en constant desafiament a les coses terrenals. Sabem per on anirà el truc, però ens el farà igualment, dimoni de tio. Aquells xuts són tan perfectes que Messi els fa un favor fins i tot als porters, que no haurien de sentir-se culpables. El que els bat són inapel·lables forces de la naturalesa que foradan les seves porteries a tota velocitat. Plou, neva, Messi: meravelles de les quals ningú té la culpa.
Messi sobreviu a l’Argentina a una alineació en la qual figuren Mercado, Funes Mori, Enzo Pérez, Biglia i algun altre ordinari. Futbolistes que potser figuren entre els vuit-cents millors del món, set-cents com a màxim, i que inevitablement desfiguren el paisatge que Messi contempla en la seva vida quotidiana com a blaugrana. Andrés va néixer a Albacete, amic Leo. Busquets és de Badia, i Piqué de Barcelona. Mala sort, no es pot tenir tot. Després va allà i li demanen, li exigeixen, que guanyi sol. Bé, doncs va i ho fa.
L’Argentina és avui, segons el rànquing de la FIFA, tan qüestionable en la seva aritmètica, la selecció número u. Dels set partits de classificació per a Rússia sense Messi només n’ha guanyat un; dels cinc en els quals ha jugat Messi, n’ha guanyat quatre.
Davant Colòmbia va desplegar una actuació memorable. Un míssil diví, les passades dels altres dos gols, la tira de gambetes, passades, túnels, caràcter i allò que agrada tant en el que els taurins anomenen els tendidos de sol: ous. Per fi li rendien reverències. Ja no és un pecho frío que regala el seu regne al Camp Nou i l’escatima a la seva pàtria. I després, com si no hagués parlat prou al camp, va agafar el micròfon i –amb una agilitat que ja voldrien molts dels que el consideren un balbucejant sense contingut– va exercir la capitania, un pas per davant dels companys, per decretar el silenci. A l’Argentina també hi ha caverna, pel que es veu, encara que el que té de dolent de tirar una bomba per silenciar els pecadors és que la metralla i els seus resquills també toquen els justos. La qüestió és l’exhibició de lideratge, dins i fora, del jugador més gran de la història.
Siguin benvinguts els milions japonesos de Rakuten, que entre altres coses han de servir per pagar la imprescindible renovació de Messi. És molt important que el club llueixi al pit de la samarreta el nom d’un pagà que no avergonyeixi ningú, però encara és més important que a l’esquena d’una d’aquestes samarretes posi «Messi». Al preu que sigui, durant el màxim temps possible.