De Disney a una de Tarantino. Entre els assessors de guió de la mítica sèrie El ala oeste de la Casa Blanca, hi havia algun dels consellers i spin doctors de la candidata Hillary Clinton. Ho havien sigut molt abans a l'equip del president Bill Clinton i quan el seu substitut va ser el republicà George W. Bush, del seu gran atac de nostàlgia en va sortir una sèrie que va enlluernar mig món i que, a la vegada, va projectar una imatge de la presidència dels Estats Units magistralment brodada pel guionista Aaron Sorkin.
¿Més arma política que retrat de la realitat? ¿Una foto del que podria haver sigut i llavors no va ser? ¿D'aquelles accions, aquestes conseqüències? Perquè, d'aquella sèrie, en part, després va arribar la presidència de Barack Obama. I del contrast entre la idíl·lica ficció i la crua realitat, ara Donald Trump. De la fictícia presidència de somni, a la campanya més bruta i a una presidència que s'ha obert camí amb una violència verbal que ha disparat sense pietat, precisament, a aquest Washington del poder que les sèries projecten, amb afecte o sense.
Sorkin va construir una ficció que va avançar durant set temporades, de 1999 al 2006. I en l'última va introduir situacions en els diferents capítols, per analitzar a posteriori la reacció de l'audiència. A partir de les dades extretes, l'equip de campanya d'Obama realitzava promeses electorals. Enquestes que es feien després dels capítols calibraven l'acceptació del públic a les iniciatives del fictici president Josiah Bartlet i això ajudava a configurar els missatges del que acabaria sent el primer president negre dels Estats Units. Però en la sèrie tot acostumava a acabar més o menys bé malgrat els maquinadors polítics de Washington, mentre que Obama es va topar amb la crua realitat, i en aquesta, per exemple, una Cambra de Representants molt a la contra. Molts diran que, malgrat tot, la seva presidència ha donat bastant de si, però com en la vida l'èxit o el fracàs acostumen a calibrar-se en funció de les expectatives, es pot afirmar també que Obama, entre molts, ha generat una gran frustració. I aquests no han votat Clinton. Alguns fins i tot s'han decantat pel seu antagonista Trump.
La idea sembla clara: si fins i tot el polític més inspirador dóna per al que dóna a Washington, ¿el problema no deu ser allò que políticament aquest lloc representa? I és per això que molts han optat per destinar un justicier (un xèrifmés que un polític) a l'epicentre del poder als Estat Units. Allà on en la ficció triomfen personatges com el matrimoni de Frank i Claire Underwood, de House of cards. Kevin Spacey i Robin Wright, brillants en els seus rols, exerceixen una gran atracció sobre audiències de mig món, però no deixen de retratar el pitjor de la política. Gent disposada a fer el que sigui per mantenir-se en el tinglado, i que no ha fet altra cosa a la vida que dedicar-se a això i a viure d'això. ¿Potser com els Clinton? Els paral·lelismes hi són, i la ficció, sovint, també construeix realitat.