D'aquí una setmana, si així ho decideix aquest diumenge el comitè federal, el PSOE farà el passadís a Mariano Rajoy, campió als punts pel seu pacient immobilisme... i per incompareixença de l'adversari. D'aquí un mes, o poc més, els socialistes hauran de decidir si faciliten l'aprovació dels pressupostos de l'any que ve, forts ajustos inclosos, o si els tomben amb el seu vot en contra, al mateix temps que preguen a Podem que els deixi un espai a l'oposició. D'aquí un any, en cas d'haver vetat els comptes de l'Estat, el PSOE tindria davant seu el botó per forçar noves eleccions. Això sí, a risc d'electrocutar-se.
Millor no alarmar-se: res d'això passarà, excepte la investidura de Rajoy. Perquè els que van incendiar Ferraz perquè el seu inquilí saltés per la finestra s'han apoderat d'un edifici reduït a cendres. Només els queda el "solar", com va admetre l'asturià Javier Fernández, administrador judicial de la finca després de tramitar el concurs de creditors. Ni tan sols els arriba per a la llicència d'obres.
L'argument més poderós de la gestora socialista per oferir la Moncloa a Rajoy és justament aquest: que anar a unes terceres eleccions seria suïcida per al socialisme espanyol. Cosa que priva de qualsevol èpica el sacrifici: no és sentit d'Estat, només interès de partit.
La pública defenestració de Pedro Sánchez a mans de Susana Díaz (i companyia) ha airejat de forma descarnada les ferides obertes al PSOE, i ha inhabilitat de la mateixa manera els dos contendents. No hi ha vencedors; només vençuts. Els que des d'una fosca tramoia mouen els fils d'aquesta tragèdia potser han matat dos pardals d'un tret.
A MERCÈ DE L'ADVERSARI
Mesos enrere el PSOE s'hauria pogut cobrar una abstenció tècnica arrencant contrapartides beneficioses per al conjunt dels ciutadans. Ningú, excepte Josep Borrell, va tenir la gosadia de plantejar-ho en el comitè federal. Avui és massa tard. Captius i desarmats, els milicians que en els bons temps es van enrolar a l'exèrcit roig ja no tenen més remei que entregar-se amb armes i bagatges a l'adversari, confiant només que aquest tingui la clemència de prendre'ls com a presoners. Trist destí.