És difícil pensar en un cas semblant. El Regne Unit, el país més obert d’Europa, amb la capital més cosmopolita del continent i l’única a Occident amb un alcalde musulmà, viu últimament un embogit procés de replegament nacional. Des que el 23 de juny els britànics van decidir sortir de la Unió Europea, els discursos nacionalistes, en ocasions xenòfobs, pugen de volum en el debat públic amb la mateixa intensitat amb què cau el valor de la lliura esterlina, en mínims en 31 anys respecte al dòlar.
Es calcula que 3,3 milions d’europeus no nascuts al Regne Unit hi resideixen, dels quals 2,1 hi estan treballant. El total de la població estrangera suposa el 8% dels gairebé 64 milions d’habitants. No hi ha xifres precises, però uns 200.000 espanyols viuen al Regne Unit. Els plans, projectes vitals i professionals dels uns i dels altres estan penjant ara d’un finíssim fil davant la perspectiva que el divorci eurobritànic no sigui amistós.
Un avís mortal no va evitar la victòria dels partidaris de la independència. Jo Cox, parlamentària laborista coneguda pel seu compromís amb els refugiats i la defensa de la UE, va caure abatuda a mans d’un fanàtic d’extrema dreta els dies previs al referèndum. A finals d’agost, un polonès de 40 anys, Arek Józwik, va ser assassinat a cops per una turba adolescent al poble de Harlow, Essex, un bastió conservador on els partidaris del brexit es van imposar amb el 68% dels vots.
Els durs discursos contra els estrangers durant la campanya del referèndum van afavorir un augment dels crims d’odi sense precedents. L’última setmana de juliol hi va haver 1.863 denúncies, el 49% més que la mateixa setmana de l’any anterior. Després de l’estiu, les xifres han tornat als nivells anteriors al referèndum, però el clima polític no contribueix a calmar els ànims.
La primera ministra, Theresa May, sembla decidida a ocupar l’espai que monopolitzava el xenòfob partit UKIP. El líder en funcions d’aquesta formació, Nigel Farage, es congratula que els tories prenguin prestats els seus postulats. El Govern conservador prepara plans –encara imprecisos– perquè les empreses hagin d’elaborar llistes amb els estrangers que tenen en plantilla i les entreguin al Govern. L’escàndol generat els ha fet matisar que el seu contingut seria confidencial. També preparen mesures per «nacionalitzar» el personal que treballa en la sanitat pública, en què l’11% és estranger i ni més ni menys que el 26% si només es computen els metges.
Algunes veus, com la de l’exministre d’Afers Europeus Denis MacShane han suggerit que el llenguatge al parlar d’estrangers evoca el que es feia servir amb els jueus a Europa als anys 20. Alguns al partit conservador intenten aturar aquesta bogeria. Com va escriure Ryszard Kapuscinski, hi ha tres possibilitats davant la trobada amb l’altre: la guerra, aïllar-se rere una muralla o entaular un diàleg. Les illes no necessiten murs.