Llibertat d'accentuar

Ja sabem que l’autoritat té per principal finalitat el propi exercici. És un fet natural i incontrovertible, ja que si el poder no exerceix deixa de ser reconegut com a tal. Ergo, l’Institut d’Estudis Catalans fa i farà bé de lluir la vara de comandament. Per més que es rebotin els partidaris de la bullanga perpètua, independència i xauxa encara no són sinònims. Els catalans freturen disciplina. A manar i dictar, doncs, Secció Filològica, ni que fos per posar problemes als usuaris de la llengua en comptes de resoldre’ls... que no és el cas, a judici de qualsevol bípede que allotgi a la seva closca, i ensems, una microdosi de sensatesa i un ròssec d’agilitat. En altres paraules, capacitat de comprensió i d’adaptació.

 Així doncs, aquesta colla d’avalotadors que, per mandra mental i esperit conservador, protesten contra la simplificació dels accents sense entendre la diferència entre suprimir barreres d’accés i desnaturalitzar un idioma, aquest aviram eixalat que contribueix dia sí dia també a l’anorèxia del català amb la seva al·lèrgia a les subordinades, el desconeixement de la consecutio temporum, l’ablatiu absolut i altres joies de preu que consideren galindaines, aquesta rècula de sabotejadors d’allò que es pensen que defensen, haurien de capir, i també se’n podrien sortir els menys doctes, les normes de l’accentuació en llengua italiana. D’entrada, a l’interior dels mots no hi ha accents, perquè tots porten la tònica incorporada. De sortida, i aquí volia anar a parar, en italià és recomanable o preferible, de cap manera obligatori, utilitzar accent en alguns casos, quan hi ha perill d’error o confusió.

El canvi dels diacrítics és un primer pas per carregar-se tots els accents inútils, que són el 99%. El rus no en porta i tampoc n’hi calen, com a tants idiomes. Per atallar els sediciosos, només cal adoptar la discrecionalitat d’accentuar en cas de dubte manifest. Un ós d’os amb un os d’ós. I aquí pau i a l’IEC glòria.