Torna el top manta al Port Vell com tornen, una vegada i una altra, els problemes de gestió de l’espai urbà en una ciutat gran i complexa com Barcelona. L’espai urbà és l’escenari on s’entaulen les batalles més importants de la governança d’una ciutat. És, també, l’àmbit en el qual els ciutadans podem avaluar amb més encert la qualitat del govern local perquè és on la capacitat d’intervenció dels que governen, la seva possibilitat d’influir sobre la realitat i, per tant, les seves responsabilitats són més directes i evidents.

Sobre l’espai urbà s’actua, per exemple, posant nom als carrers i places o dotant-los d’elements simbòlics. Té el seu què, i dóna per a molt debat en els mitjans, però aquesta és la part fàcil de la feina. Altres parts, com el cas dels manters, són molt més desafiadors. Obliguen a arremangar-se i a perseguir resultats que, en els entorns econòmics i socials del nostre temps, costa aconseguir. De vegades, encara que difícils, són resultats bastant tangibles: la neteja, la mobilitat, l’accessibilitat o la seguretat, per exemple. Altres vegades, ho són menys, com evitar que alguns capturin el que és de tots, mediar amb equitat entre els interessos en presència o equilibrar l’ús econòmic de la ciutat amb la qualitat de l’entorn i el benestar d’aquells que l’habiten. Són aquesta mena de resultats els que tenen un caràcter més acusadament civilitzador. Per afrontar els reptes del primer tipus, el bon govern exigeix intervenir en el camp que associem més espontàniament a l’acció de governar: la producció de serveis públics de bona qualitat. Per exemple, la recollida d’escombraries, el manteniment de carrers i parcs, el transport públic o la introducció de tecnologies associades a això que s’ha convingut a anomenar ciutats intel·ligents. Però per obtenir bons resultats en els del segon tipus, cal activar eficaçment les altres dues formes clàssiques de govern: produir normes que assegurin una bona convivència i fer-les complir (regulació) i crear impulsos i incentius per aconseguir que altres actors, individuals i col·lectius, actuïn d’una manera que redundi en la creació de valor públic (promoció).

El problema dels manters és d’aquesta mena. També ho són altres reptes importants com protegir el patrimoni públic, fer compatibles les diferents maneres de moure’s en l’espai urbà o ordenar la pressió turística d’una manera que la ciutat no es torni invivible. En definitiva, són d’aquesta mena els grans desafiaments i assignatures pendents de Barcelona. I no és neutral l’orientació amb que s’hi actua. En canvi, respon a diferents opcions de política urbana que és desitjable que es confrontin en el debat públic. Segons la meva opinió, civilitzar l’espai urbà de la nostra ciutat està exigint del govern municipal accions urgents de dos ordres diversos.

D’una banda, és necessari imposar en l’ús de la ciutat normes conegudes i respectades. Barcelona és –i ha de continuar sent– una ciutat amable, bigarrada, diversa, mediterrània, acollidora, lúdica i multicultural. Però no ha de ser tot això al preu de dissoldre els referents bàsics que ens permeten conviure, entre nosaltres i amb aquells que ens visiten, d’una manera raonablement satisfactòria per a tothom. Hem d’aspirar a ser la ciutat on tot somni és possible, però no aquella on tot comportament és possible. L’anomia creixent en els usos acceptables de la ciutat, la tolerància a l’incompliment de les regles, els episodis de captura de trossos de l’espai urbà per part de tribus autòctones o foranes en detriment de l’ús comú, no poden ser el preu que paguem per la nostra voluntat de continuar sent el que volem ser, per a nosaltres mateixos i per a aquells que ens visiten.

I tant les normes d’ús de la ciutat com la garantia del seu compliment efectiu han de beneficiar especialment aquelles persones i grups socials que disposen de menys poder per fer valer les seves demandes. Per això –i aquest és, segons la meva opinió, el segon eix civilitzador que és urgent aplicar a l’espai urbà– el cànon amb què regulem els usos del que és de tots s’ha de construir a partir de les necessitats de les persones grans i els ciutadans amb capacitats limitades. Per posar-ne un exemple –només un, però gens menor–: l’apropiació de les voreres per part de motoristes, ciclistes i patinadors amenaça d’expulsar de l’espai urbà els que haurien de ser els seus usuaris més ben protegits. Per aquest camí, s’arribarà a dir que Barcelona –parafrasejant la pel·lícula dels germans Coen– «no és ciutat per a vells». No ho hauríem de consentir. Ens convindria recordar que les ciutats són miralls que ens mostren el que som aquells que les habitem.

ESADEgov, Centre de Governança Pública d’ESADE Business & Law School.