En l'arenga de la batalla d'Azincourt, Enric V pronuncia unes paraules memorables: «Nosaltres pocs, feliços pocs, nosaltres, colla de germans». Són a punt de lluitar i el rei inflama la tropa i promet un futur de glòria i honor. Guanyaran. A In memoriam. La quinta del biberó, els joves soldats republicans també són germans, una colla d'amics. I aquí s'acaben les comparacions. Perdran. Ja han perdut.

El muntatge de Lluís Pasqual que avui inaugura Temporada Alta (es veurà aviat al Lliure) és una suite sobre la infàmia i la por, a la serra de Pàndols, sobre la lluita inútil i la derrota segura, sobre la sang sense honor ni glòria. Inútil. L'absurditat de la set i la gana, els tremolors i els polls i les trinxeres, la vida i la mort en la batalla més absurda. In Memoriam és, a la manera de Walter Benjamin, «la construcció històrica que es consagra a la memòria dels qui no tenen nom».

En el tristíssim i corprenedor retrat dels joves que no sabien on anaven i que no sabien què dimonis era una guerra, Lluís Pasqual aconsegueix la «tasca més àrdua». Els acords greus i obscurs de Monteverdi (madrigals que són rèquiems) marquen el temps dels 115 dies de desconcert i torbament, en un espectacle excepcional -document i plany- que, com també deia Benjamin, «desperta els morts i recompon el que està destrossat». Els que van tornar emmudits ara alcen la veu, en un escenari, en la cerimònia que testimonia el dolor.