Madrid ha celebrat el Dia Sense Cotxes... amb embussos de fins a 10 quilòmetres. A Barcelona li ha anat millor la jornada, amb una lleu disminució del trànsit privat en consonància amb l’augment de passatgers del metro. El propòsit d’aquesta cita anual és conscienciar-nos sobre l’amenaça de la contaminació, tant per a la nostra salut com per a la del planeta, i animar-nos a substituir el vehicle privat pel públic. Lloable iniciativa que peca de voluntarisme; res indica que des d’aquest divendres els automobilistes es disposin a deposar massivament la seva actitud.

    La decisió de conduir per una gran urbs poc té d’ociosa. Només per estalviar-se els embotellaments, el cost de l’aparcament o l’ansietat de no trobar-ne, molts conductors abandonarien indefinidament els seus cotxes si la xarxa pública de transport els brindés una alternativa de mobilitat sostenible, sí, però també ràpida i fiable. I la realitat és molt diferent.

    A la capital catalana, la Diagonal i els seus laterals són una ratera per als busos, d’exasperant lentitud. El metro gira l’esquena a alguns barris i converteix certs transbords en epopeies. I el tramvia flueix des del Llobregat i el Besòs per morir, encara inconnex, a les ribes de l’Eixample.

    Per als que resideixen fora de Barcelona, fiar el seu horari laboral a la puntualitat de Rodalies suposa exposar-se a l’acomiadament. Les retencions a les rondes i els accessos a la ciutat, a vegades infernals, són almenys més previsibles que els horaris de Renfe.

    Desenganyem-nos: la lluita contra la pol·lució es lliura 365 dies a l’any, no un de sol. La batalla d’acotar el transport privat només es guanyarà conjugant mesures dissuasòries i coercitives. Tard o d’hora s’haurà de restringir l’accés al centre de la ciutat als vehicles més contaminants, o almenys limitar-lo mitjançant peatges verds com les tarifes de congestió aplicades a Londres.

Trens ‘primermundistes’

Però, abans d’imposar prohibicions, les autoritats haurien de procurar alternatives als conductors arribats de fora (aparcaments econòmics a les entrades), trens primermundistes i una xarxa urbana de transport públic eficient i competitiva.