La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea que obliga Espanya a igualar les indemnitzacions dels treballadors eventuals i dels fixos té una enorme transcendència i qüestiona d'arrel un dels grans mals de les nostres relacions laborals: la dualitat del mercat de treball. Amb una lògica impecable, la resolució estableix que és inadmissible una disparitat de drets que permet indemnitzar un assalariat eventual amb 12 dies per any treballat enfront dels 20 que percep un empleat fix. Espanya no és l'únic país de la Unió Europea amb aquest doble tracte, però l'ha aplicat amb fruïció, i això explica que avui el 20% dels treballadors siguin eventuals, una singularitat a la qual les reformes laborals dels últims anys han contribuït poderosament. És un trist sarcasme que la demanda que ha donat lloc a la sentència la plantegés una persona que va ser acomiadada després d'acumular nou anys amb contracte d'interinitat al Ministeri de Defensa. El Govern que Espanya necessita amb urgència té des d'ahir un altre motiu per situar com a objectiu preferent una nova reforma laboral. Els que estiguin temptats d'aplicar la sentència europea igualant per baix les indemnitzacions dels treballadors fixos i dels temporals haurien de meditar-ho bé, perquè les facilitats existents avui per a l'acomiadament no han afavorit com s'esperava ni l'ocupació estable ni uns salaris millors, que és el que al capdavall condueix a una economia sana i amb bases sòlides. I a un país més just.