Cada mes d'agost des de ja fa nou anys, a Olot es produeix un miracle. Dotzenes de professionals de l'arquitectura renuncien a les seves vacances estivals i es lliuren a un procés de reflexió creativa en els workshops organitzats per RCR Lab-A i la Fundació Bunka, que il·lusionadament presideixo. Enguany, han estat 80 joves professionals de 25 països diferents, integrats en algun dels tres tallers celebrats: arquitectura i paisatge, escenografia i fotografia. Diverses activitats perifèriques, obertes al públic, han transvasat tot aquest frenesí creatiu a la ciutadania.
Durant un mes, s'han considerat projectes i, potser sobretot, s'han obert horitzons. Les eines projectatives han esdevingut tan potents i el glamur de l'arquitectura és avui tan i tan gran que la reflexió epistemològica s'ha fet més necessària que mai. ¿Què perseguim fent edificis, plans urbanístics o muntatges teatrals? ¿Què vol dir fer fotos avui dia?
Al llarg de la vida, he vist excel·lents males escenografies que pretenien representar l'obra en comptes de construir l'espai per poder-ho fer. En la seva sobreactuada eloqüència, suplantaven el text i desdibuixaven els actors. Penso que la missió de l'escenografia és contribuir a l'eclosió del drama i facilitar la tasca dels intèrprets. És continent, no pas contingut.
Amb l'arquitectura passa una cosa semblant. Ha de conferir bellesa a la solució funcional òptima. Els artefactes arquitectònics no han de ser escultures indiferents a la necessitat. El lloc, l'usuari i els condicionants socioambientals del moment històric han de ser paràmetres capitals del projecte. En definitiva, la tasca de qualsevol professional és millorar la vida dels altres humans, no pas impressionar-los amb la seva de fotògrafs brillants, escenògrafs atrevits o arquitectes enlluernadors. Em sembla.