Van coincidir en el recent funeral de Víctor Mora. A la foto, mentre Paco, sempre de negre, s'inclina per besar Armonía Rodríguez, viuda de l'escriptor en cadira de rodes, Francisco conversa, grisenc i desplanxat, amb un directiu del Grup Zeta amb americana informal i texans.

Comparteixen nom i cognom, resideixen a Barcelona, s'expressen en castellà i, veient-los junts per primera vegada, m'emociono a l'advertir tot el que els dec. Francisco (79 anys) va dibuixar per primera vegada Mortadel·lo i Filemó el 1958, quan jo tenia 3 anyets. No vaig llegir 'El Quixot', però sí, de manera devota i setmanal, les vinyetes del cap i l'empleat de sotana i disfresses, i a ells els he d'agrair, juntament amb alguns altres personatges tant o més maldestres que els citats, una taca de color feliç en la meva infància de cel ennuvolat, i preses de xarop absurd i irreverent contra la tos ferina franquista.

I, ja en l'adolescència, va arribar Paco (81), que el 1956 i alumne de Georges Brassens ja havia posat música al poema 'La más bella niña', de Luis de Góngora. El compromís polític de Paco no es va limitar a cantar textos que molestessin el règim franquista i excitessin el seu públic; Paco, savi i elegant, va optar per la més revolucionària de les armes: la bellesa. Els censors no podien prohibir que el llangardaix de Lorca plorés, que cavalqués el cavall d'Alberti o que 'Hermana Marica' es posés el cosset per anar a la festa.

Veure els dos Ibáñez junts em va fer sentir tan nen com ells. Provaré de llegir Pepe Gotera amb lletra de Jorge Manrique i Otilio recitant León Felipe, a veure què passa. ¿Qui va parlar de cultura i subcultura com aigua i oli, impossibles d'ajuntar? ¡Quin premi poder creuar-te pels carrers de la teva ciutat amb aquest parell d'Ibáñez! Els premis que Paco no ha acceptat mai ni Catalunya ha ofert a Francisco.