Hem sabut fa poc que Luis Salom no va morir per culpa d'un sot o per un problema als pneumàtics sinó per una distracció en el pilotatge. Perquè va mirar cap enrere i va perdre una mica de control i va haver de frenar més fort i la moto se'n va anar directa cap a la tragèdia en un revolt on va faltar grava i va sobrar velocitat.
El pilot es juga la vida en cada viratge, en cada avançament: sobreviu a les fronteres de la mort. I és precisament aquest temptar el destí el que el converteix al mateix temps en robust i en feble. L'heroi contemporani que desafia els perills i el vailet insegur que necessita agafar-se a la superstició per afrontar-los. Salom, segons expliquen, no podia córrer si abans no acariciava la melena arrissada de la seva mare. ¿Era una superstició i prou o un salvavides preventiu, saber-se encara a la seva falda, malgrat tants cavalls desbocats a la pista?
Als cabells, segons la Bíblia i segons altres llegendes, no només habita la força sinó la saviesa. Com més llarga és la cabellera, més pensaments hi caben. I potser també la tendresa. La mare es va rapar -es va tallar els cabells amb la fúria de la pèrdua- perquè el seu fill viatgés proveït a l'Hades. Com els antics. A poc a poc, els seus cabells tornaran a créixer. Es mantindrà sempre igual el floc que el seu fill conserva entre les mans, en l'últim trajecte.