L'estiu no seria tal sense un esqual tafanejant per la costa catalana, el revisitat rècord anual de turistes arribant a casa nostra i l'etern debat sobre la idoneïtat dels deures escolars en períodes de vacances. El tauró es va deixar veure a Tarragona el 3 de juny, aquest diari informava el 2 de juliol que els mesos de calor ratificarien una nova plusmarca de viatgers, i la Confederació Espanyola de Pares i Mares d'Alumnes (CEAPA) iniciava abans que s'acabés el curs una campanya contra les tasques escolars durant les vacances. Així doncs, tot en ordre aquest estiu 2016.
Parlem dels deures. De pares i mares n'hi ha tants com fills. També de partidaris de fer exercicis a casa. Però potser són pocs, o sent molts parlen poc, perquè en el debat públic guanyen per golejada els favorables a la seva supressió. Aquests compten amb suports importants. L'Organització Mundial de la Salut (OMS) va publicar el mes d'abril passat un estudi per alertar que les tasques escolars a casa perjudiquen la salut (estrès, tristesa, nervis) tenint en compte les respostes de nens i adolescents que havien participat en la recerca.
No negarem la seriositat de l'OMS -que puntualment ens alerta sobre una nova plaga bíblica monopolitzant titulars amb els perills, posem per cas, del pernil- però sembla oportú preguntar-se què s'espera que responguin majoritàriament els estudiants sobre els deures si se'ls interpel·la directament. També l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) es va apuntar el febrer passat al debat. Va argumentar que els deures són motiu de desigualtat entre alumnes d'un entorn socioeconòmic favorable i els que es mouen en ambients amb menys recursos. Vaja, que si un és ric, té habitació individual, pares amb estudis i professor particular, els deures són bufar i fer ampolles. Per contra, si és pobre, li toca treballar al menjador, amb pares que no l'ajudaran i en un ambient poc o gens adequat per a l'estudi, llavors els deures són la collada de Tosses.
Sent això així, cal afegir-hi que l'OCDE no va qüestionar els deures, només deixava anotat que resulten menys aclaparadors en entorns familiars propicis. Podria fer-se notar, per posar les coses a lloc, que és més fàcil assistir a concerts, cinemes i teatres havent nascut en determinats domicilis i que no per això es posen en marxa campanyes per evitar que els nens accedeixin a aquest tipus de cultura. Més aviat al contrari, es procura incentivar. I per descomptat, Finlàndia. Sempre hi ha un país al nord per anar a buscar-hi l'autoritat moral que permet defensar qualsevol postulat. La brúixola assenyala els finesos perquè treuen excel·lents resultats en l'informe/bíblia sobre l'evaluació dels sistemes d'educació de tot el món que és el PISA (Programme for International Student Assessment). Se suposa que els finlandesos no fan deures (sí que en fan, però menys), així que la relació causa-efecte (no deures/bons resultats) sembla indiscutible. Però no es diu res, o ben poca cosa, sobre el fet que els darrers rànquings PISA estiguin encapçalats per països asiàtics en els quals els deures -moltíssims- no es qüestionen en absolut.
Una de les darreres aportacions al debat l'ha protagonitzat Francina Martí, presidenta de l'Associació de Mestres Rosa Sensat, que considera que els deures són «una tortura per a l'alumne i per a la família». L'expressió sembla de totes totes excessiva, però com que la realitat és per a cadascú com la percep, res a objectar a la seva vivència tan extrema.
El cert és que antideures i prodeures tenen els seus arguments. Els segons també compten amb una legió -més silenciosa- d'apologetes que defensen a peu i a cavall que portar obligacions a la motxilla quan s'arriba a casa potencia en l'estudiant l'adquisició de l'hàbit del treball individual o la consolidació d'allò que s'ha treballat a classe. «La moderació és el millor». Pot ser el més raonable amb els deures, com gairebé en tot, seria allunyar-se dels postulats maximalistes i abraçar aquesta màxima de Cleòbul de Lindos, un dels Set Savis de Grècia. N'hi hauria prou entenent que no tots els alumnes són iguals, que no tots els pares volen el mateix, que no totes les escoles han de tenir el mateix projecte educatiu i, sobretot, que cada mestre ha de poder ensenyar com consideri convenient. Sembla fàcil, però no ho és. Sobretot perquè en l'àmbit escolar tots els teòrics semblen obstinats a fer el seu propi experiment ideològic disfressat de pedagogia per imposar-lo a la resta.
¿I si el veritablement revolucionari fos que hi hagués tants camins com escoles i que a més a més fos fàcil poder triar? Si el problema per a uns i per als altres és el menú, ¿perquè no incentivar la carta? És clar que això ens allunyaria de l'igualitarisme i la homogeneïtzació i, per als defensors de la veritat revelada -la que sigui- això equivaldria gairebé a un delicte.