Catalunya es va despertar ahir amb un nou cas de presumpta corrupció, un capítol més d'una espiral que està sumint els ciutadans en el neguit i la descreença. L'operació Térmyca, que indaga diversos suposats delictes d'organització criminal i blanqueig de diners en diversos ajuntaments de tot Espanya, amb 44 registres en 10 províncies, quatre a Andorra i 12 detinguts (entre ells dos exalcaldes), té l'epicentre a Catalunya, on, segons sembla, es va iniciar l'entramat corrupte, consistent, en síntesi, en el desviament de diner públic a empreses municipals, que per la seva mateixa naturalesa permeten un grau d'opacitat que dificulta la tasca fiscalitzadora dels interventors dels ajuntaments i dels partits de l'oposició.
La fórmula de les societats municipals està molt estesa des de fa anys en la nostra Administració local, i entre els seus avantatges hi ha el de facilitar i agilitzar l'operativitat de serveis i projectes de les corporacions locals. Però és possible també un ús inadequat d'aquest sistema, amb conseqüències molt greus, com ho certifica el que se sap de l'operació Térmyca. L'externalització o semiprivatització de prestacions públiques només està justificada si permet més eficàcia a l'Administració i significa un millor servei per als ciutadans. La sospita que sota aquest bon propòsit s'ha amagat una xarxa delictiva és lacerant, i més en uns anys en què els ajuntaments han patit més que altres administracions la reducció de recursos a causa de la crisi.
Com de costum, el partit més esquitxat per aquest cop judicial, una Convergència Democràtica en vigília de la seva refundació, es va presentar ahir com a víctima d'una vendetta política pel Fernándezgate. Però les pèssimes arts contra l'independentisme ervelades per la gravació de les cites entre el ministre de l'Interior en funcions, Jorge Fernández Díaz, i el destituït cap de l'Oficina Antifrau, Daniel de Alfonso, tenen poc a veure amb la investigació que instrueix un jove jutge del Vendrell i que es va originar en la denúncia d'una regidora d'ERC a Torredembarra. La justícia té uns ritmes -i, en general, un rigor- diferents dels de la política, per més fanfàrria que es desplegui per amplificar informativament uns registres i detencions que no necessitavende tanta propaganda.