Arraconada l'esquerra transformadora per una bona temporada, emergeix el gran centre. El part serà dolorós. Sánchez i Rivera no han fet altra cosa que esgrimir uns fòrceps horripilants del segle XIX. Ficció. Malgrat les batusses, naixerà l'Espanya de Merkel. Un país de segona, perifèric, arregladet, que si tan de gust li ve cobreixi la resignació amb una capa ben gruixuda d'orgull patriòtic. L'Espanya de Merkel començarà aviat a caminar, i a créixer si manté les preceptives desigualtats. Tot i les protestes dels perjudicats, que som quasi tots, és previsible que el gran centre gasti una mala salut de ferro. El resultat del 26-J ha encarrilat Espanya. Un problema menys per a Europa. Probablement seguirà per aquesta via mentre les convulsions geopolítiques no la facin descarrilar o no es produeixi la revolta que Iglesias i els seus acaben de frustrar.
Per més que uns quants es burlin de les elucubracions sobre el gran centre, que havia de pivotar sobre el pacte PSOE-C's, el gran centre s'ha fet gran. Rajoy accentua el seu perfil moderat, dialogant i reformista. Si ja havia sacrificat Ruiz-Gallardón i Wert per allunyar-se de l'extrema dreta, ara renunciarà a l'herència ideològica d'Aznar. En mans de Rajoy, el Partit Popular s'acabarà de convertir en un partit d'alts funcionaris pragmàtics. Són injustes les anàlisis que han situat el PP de Rajoy a la banda més tenebrosa de l'arc ideològic europeu. A Rajoy, que és tan de dretes com un diplodocus, li importen tan poc les ideologies que no es preocupa ni de la seva. ¿Que ara toca liderar el gran centre a tres bandes, i si pot ser reduir-lo a dues? Som-hi. Rajoy vol governar. És adaptatiu i s'adaptarà.
Els problemes seriosos els tindrà amb el PSOE. El PSOE és imprescindible però té por de Podem. El dilema socialista no és de noms, sinó de fons: com més justícia social, menys Podem. I viceversa, com més desigualtat, més Podem o el substitut de Podem. Tot i el perill, sembla impossible incrementar la igualtat amb aquest límit de dèficit. Pitjor encara, la precarietat laboral i el greu desequilibri en la despesa per generacions privilegien la tercera edat i condemnen els joves a una formació deficient i a l'exclusió. A Espanya, els vells enterren els joves en vida, literalment, i així es condemna un país a no ascendir de categoria. ¿Com s'ho farà el PSOE, tan ben instal·lat en ple centre, per garantir estabilitat i alhora aparèixer com a campió d'una igualtat que no arribarà? Aquest guió no està escrit, però si el seu equip el sap redactar i ell s'hi aplica com a bon funàmbul, Pedro Sánchez es pot consolidar.
¿Durarà gaire el gran centre de l'Espanya merkeliana? Les incerteses són determinants. Per si l'estrepitós fracàs del sondejos no fos prou eloqüent, conservo, entre d'altres perles, un article titulat Al juny guanya el PSOE que esgrimia una teoria estrambòtica sobre el centre i els extrems amb la finalitat de predir la victòria socialista. Tots fem pífies, però és imperdonable que l'autor d'aquesta patinada colossal signés com a catedràtic de ciència política. Si fos catedràtic de física, hauria estat capaç d'assegurar que les estrelles estan clavades amb xinxetes al cel, però l'haurien destituït més de pressa que a De Alfonso. Però sembla que les càtedres de ciència política atorguen pàtina d'impunitat als seus titulars per deixar anar ximpleries.
Amb tota prudència, doncs, es pot considerar que el 26-J ha encarrilat Espanya per dues legislatures. Ho propicia el fora de joc en què s'ha situat Podem gràcies a la combinació de supèrbia i mal cap de Pablo Iglesias. Si no sobrevé una revolta, el gran centre va per llarg. D'entrada amb Rajoy, que n'establirà les bases i l'inaugurarà. Com que difícilment deixarà d'estar tocat, potser més tard serà rellevat, qui ho sap. Però els acords perduraran, amb les recomposicions internes que convinguin i els cops de colze habituals de les aliances entre partits. També dins dels partits, perquè tots han quedat força malmesos. No tenen alternativa i en són ben conscients.
Persisteix l'interrogant major, que es troba a Catalunya. Lluny d'entusiasmes postissos, pot ser cert que si Europa s'extralimita i acull Escòcia per castigar Londres, negarà Catalunya mentre Madrid es porti bé. Però si la independència guanya en vots ningú ho podrà ignorar. Per això, l'independentisme aprofita el desànim sobre els canvis a Espanya per accelerar. Si els sondejos atorguen increment independentista, serà encara més urgent substituir els contraatacs de Madrid per contraofertes. Ja veurem si el gran centre n'és capaç o ajudarà cegament l'opció independentista a esdevenir majoritària.