Fa pocs dies des del poder polític català es va decidir el relleu a la cúpula del Cidob. Aquesta institució va ser fundada el 1973 i, en els últims temps, sota la presidència de Narcís Serra, i la que ara finalitza de Carles Gasòliba, s’ha convertit en un prestigiós think tank en l’estudi i la recerca de temes internacionals. Una d’aquelles iniciatives que han situat Barcelona, i Catalunya, al mapa global. 

    El reconeixement de Barcelona en el món no és casual. És la conseqüència d’una tasca intel·ligent, animada per una visió a llarg termini, de múltiples persones i institucions, i des de fa molts anys.

    Entre elles, el Cidob, al llarg de més de quatre dècades, s’ha constituït en un bon exemple del que ha sigut tradicionalment una singularitat de Catalunya que, a falta d’un Estat propi, va saber liderar el que s’ha denominat el soft power, aquest discret i gens ostentós saber fer institucional en múltiples àmbits –cultural, econòmic, social o acadèmic– que articula una societat moderna, prestigia un país i contribueix al benestar dels seus ciutadans.

    En les actuals circumstàncies, els que governen han decidit, i així ho han explicat, aprofitar aquesta presència i reconeixement internacional del Cidob per posar-lo al servei del projecte polític independentista, convençuts que pot ser un excel·lent altaveu global de les seves pretensions. 

    Suposo que pretenen que el món sàpiga que una part dels catalans vinculen l’Estat propi de Catalunya a un país millor, més democràtic i obert, i  més respectuós amb les seves institucions. És a dir, el contrari del que, segons el meu parer, han fet en el cas que ens ocupa. 

    La presència global del Cidob segurament serà l’altaveu de com s’ha polititzat la institució i s’ha posat al servei d’una part, no majoritària, del país. Bona imatge davant el món.  

    Per a un país, i per a la seva economia, les institucions són vitals. Per a Catalunya, amb o sense Estat propi, el Cidob és important. Fins i tot per als que pretenen assolir aquest Estat propi, resulta més útil un Cidob independent i reconegut per la seva capacitat acadèmica, que un al servei del poder polític del moment. Per aquesta via veig traumàtic arribara a la independència, com pretenen, en uns anys. Però, per contra, sí que entreveig un Cidob que iniciï el camí de la irrellevància. No és un cas únic. Una llàstima. 

Criteri propi

El balanç de la presidència de Carles Gasòliba, que ja va ser pioner, i amb bons resultats, en la defensa dels interessos de Catalunya a la Unió Europea, és francament positiu. No obstant el persegueix un inconvenient, el de tenir criteri propi i sentit institucional. Desastroses credencials per al moment actual.