L'escena política torna a estar dominada pel que abans s'anomenava «delinqüència de coll blanc» i ara, simplement, corrupció, frau fiscal dels poderosos, extorsió o prevaricació d'alguns jutges. Cada poc temps, una nova manera de robar des dels despatxos s'afegeix a la llista de la infàmia. I la indignació creix, ho diguin els sondejos o no. Avui no es parla de res més.

Seguim sense conèixer oficialment els motius del formidable tomb electoral que es va produir fa quatre mesos. Perquè els experts només ho expliquen a qui els paga o perquè no estan investigant gaire l'assumpte. Però a primer cop d'ull, consultant únicament les veus del carrer, es pot concloure que el rebuig als partits que d'una manera o una altra han estat implicats en les pràctiques abans ressenyades va ser una de les claus del vot del 20-D. I, encara que alguns especialistes ja comencen a negar-ho, vés a saber per què, tornaran a ser-ho el 26 de juny. Fins al punt d'arruïnar totes les previsions demoscòpiques sobre el tema, és a dir, el pronòstic gairebé unànime que no produiran grans canvis en el panorama electoral.

Però abans que això condicionaran enormement les propostes que els partits faran als electors, és a dir, la campanya electoral. Aquesta no podrà ser un intercanvi d'acusacions sobre qui té la culpa de la repetició electoral. Qui es quedi en això ho té clar. A la gent li importa molt més la corrupció, o la necessitat de repartir d'una altra manera el pastís entre els rics que s'ho munten de cine i els que no ho són, que no poden sinó complir les normes. Estem, aquí i a tot arreu, en un moment de missatges clars i intensos, populistes si es vol, i no de filigranes programàtiques. ¿Quins partits poden anar per aquí i quins no?