Comencem per posar les coses al seu lloc i aplicar almenys un cert rigor terminològic. El ja exministre José Manuel Soria no ha assumit la seva responsabilitat política. A l'exministre l'han caçat intentant eludir-la, que és exactament el contrari. Igual que qualsevol de nosaltres quan la nostra mare ens enxampava cisant en el canvi del pa no n'assumíem cap responsabilitat, només complíem un càstig inevitable. Soria tampoc se'n va per presumptes errors en la seva comunicació. No li queda cap més remei que sortir corrent amb nocturnitat després d'haver mentit de manera sistemàtica.
Soria no és simplement un altre alt càrrec del PP enxampat en un comportament discutible, condemnable o directament corrupte. Tampoc és un dirigent heretat del vell PP de Fraga o Aznar a qui al president Rajoy no li hagués quedat cap altra opció que assumir i gestionar com pogués. L'exministre encarnava al perfecte ambaixador del marianisme. Va ser el seu home de confiança en la renovació dels depauperats populars canaris. Es va confirmar com un dels seus suports més ferms en la lluita pel lideratge popular després de la derrota electoral el 2004 i era un dels noms segurs per seure al Consell de Ministres després de la majoria absoluta del 2011: el pronòstic es va complir, i a més ho va fer ocupant una cartera com Indústria, clau en temps de crisi i desocupació.
Rajoy sempre l'ha tingut entre els seus homes de més confiança i els seus portaveus més autoritzats. Resulta gairebé irrellevant si coneixia o no les seves aventures en paradisos fiscals. Qui l'ha ajudat i li ha donat suport públicament sempre que ha tingut ocasió, i fins i tot el va convertir en víctima i exemple de les penoses conseqüències de les caceres públiques i la falta de respecte a la presumpció d'innocència, ara també n'és responsable, per acció o omissió. No serveix al·legar desconeixement, sorpresa o bona fe després d'una legislatura completa d'al·legar un cop rere l'altre els mateixos eximents, guardar silenci, amagar-se rere un plasma o fer cara de pòquer; per aquest ordre.
Tampoc serveix tornar a demanar disculpes. El crèdit s'ha esgotat del tot. La corrupció no s'atura en un PP on sembla que mai va ser tan veritat allò que qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. L'offshore forçat de Soria deixa noquejat el Govern en funcions i planteja serioses preguntes sobre la responsabilitat que Rajoy hauria d'assumir i que no pot eludir. Però també deixa moltes i definitives preguntes per a les forces de l'oposició que afirmaven estar negociant un Govern del canvi i ara es retreuen mútuament l'únic que sembla unir-los: el fracàs.
¿Quant de temps pot continuar Albert Rivera reclamant la pantomima d'un pacte constitucionalista amb el PP i posant línies vermelles i vetos a un acord entre totes les forces que es van comprometre a facilitar el canvi i la regeneració democràtica? ¿Realment Podem prefereix apostar per la incògnita d'unes noves eleccions -que pot tornar a guanyar un PP que tindria més fàcil governar- a promoure un canvi immediat que, entre altres coses, ja executaria un programa de regeneració que afirma compartir amb Ciutadans i el PSOE? ¿No ens deuen els socialistes el compromís de fer tot el possible i intentar una altra vegada i de veritat un Govern del canvi que posi fi a una agonia que no hauria de durar ni un minut més del que és estrictament imprescindible?