El diari que va publicar la millor documentació sobre qui és Mario Conde és el Butlletí Oficial de les Corts del 21 d’octubre de 1994. Alfredo Sáenz, que es va fer càrrec del Banesto, intervingut per ordre del Banc d’Espanya el desembre del 1993 amb l’anuència del Santander i del BBV, va dictar davant els diputats una lliçó magistral sobre gestió de bancs i va deixar per a la posteritat (més immediata del previsible) un avís sobre com n’és de fàcil despistar diners en comptes bancaris: «Els diners no hi són, però això no significa que s’hagin perdut, simplement han desaparegut i algú els té. Són els que s’emporten els dimonis, però ja es veurà». La premonició del millor gestor bancari espanyol després de la mort de Pedro de Toledo a Barcelona (1989) fins als nostres dies, s’ha complert. Sáenz va coincidir amb Conde a les aules de la Comercial de Deusto. El biscaí Sáenz va definir una  vegada el gallec Conde com «un pijín llest». Reconeixia la seva capacitat de maniobra, però li advertia un mal vici, la supèrbia. No és mal indici que l’advocat de l’Estat i petulant acabi sucumbint, de nou, entre investigacions impulsades per funcionaris amb més sentit moral i cívic com jutges, inspectors d’Hisenda i fiscals. ¿Dubtes?, sí: a veure com acaba.