El novembre del 2004, les sospites de frau en favor de Víktor Ianukóvitx en les eleccions presidencials d'Ucraïna van donar lloc a una sèrie de protestes conegudes com a revolució taronja. Les protestes van aconseguir que es repetissin les eleccions el gener del 2005. Sota un atent escrutini internacional, les eleccions repetides van donar la victòria al candidat opositor Víktor Iúsxenko amb un indiscutible 52% dels vots. La multitud va aclamar amb crits de «Iúsxenko, Iúsxenko» el polític honest de cara desfigurada que prometia el final de la corrupció que castigava al país, la integració europea i la prosperitat per al poble d'Ucraïna.

La presidència de Iúsxenko no va ser precisament plàcida. El setembre del 2005 ja va destituir el govern de la seva aliada Iúlia Timoixenko, amb qui va mantenir una conflictiva relació al llarg del seu mandat. El 2007 Iúsxenko va protagonitzar un sonor enfrontament amb el Parlament que va portar a unes eleccions legislatives anticipades que es van saldar amb la victòria del partit de Ianukóvitx i el retorn de Timoixenko al càrrec de primera ministra al capdavant del que es podria anomenar coalició de perdedors. En la primera volta de les eleccions presidencials del 2010 l'antigament aclamat Iúsxenko va quedar en cinquena posició amb un exigu 5% dels vots. En la segona i definitiva volta, l'antigament defraudador Víktor Ianukóvitx va batre l'antiga heroïna Iúlia Timoixenko amb el 49% dels vots. Fi de la revolució taronja.

El febrer del 2014, la negativa del president Ianukóvitx a firmar l'Acord d'Associació amb la Unió Europea, en un context de corrupció continuada i de forta recessió econòmica, va desencadenar una violenta onada de protestes coneguda com a Euromaidan o també revolució de la dignitat. La segona revolució ucraniana va acabar amb la fuga literal de Ianukóvitx a Rússia, la constitució d'un govern provisional de signe liberal i proeuropeu i la convocatòria de noves eleccions presidencials. En les eleccions del maig del 2014 Petró Poroixenko, un ric industrial que s'havia passat a la política i aliat de Iúsxenko en la revolució taronja, es va imposar amb el 55% dels vots, molt al davant de Timoixenko, que no va arribar al 13%, i a anys llum del candidat del Partit de les Regions de Ianukóvitx, Mikhailo Dobkin, que es va quedar amb un ridícul 3%. Potser la dada més significativa d'aquelles eleccions és que Poroixenko es va imposar en totes les circumscripcions electorals excepte una (considerant que les eleccions no es van celebrar ni a Crimea ni a les zones insurgents de Donetsk i Lugansk), posant així fi a la tradicional divisió del vot entre est prorús i oest proeuropeu. Podríem dir que una marea d'esperança va escombrar tot el país.

Quan es compleix el segon aniversari de la revolució de la dignitat, aquella esperança es troba en clar reflux. Després de perdre Crimea, a l'est d'Ucraïna s'ha enquistat un conflicte territorial que no té fàcil solució. A Minsk es va pactar una reforma constitucional de signe federal en què bona part de les elits polítiques ucraïneses no creuen i que tampoc sedueix els secessionistes de Donetsk i Lugansk , als quals se suposa que hauria d'aplacar. Mentrestant, no s'han fet passos significatius en el que el vicepresident dels Estats Units, Joe Biden, ha batejat com a «batalla històrica» d'Ucraïna contra la corrupció. Fa poc el govern d'Ucraïna va superar una moció de censura, però les forces polítiques reformistes que li han donat suport fins ara estan dividides. Timoixenko torna a fer-ne de les seves: el seu partit es retira de la coalició de govern i pressiona Poroixenko perquè destitueixi el primer ministre Iatseniuk (antic rival de Timoixenko), sens dubte pensant en ella mateixa com a recanvi salvador.

Mentrestant, l'opinió pública és contundent en el seu desencant: segons l'última enquesta de Gallup, únicament el 8% dels ucraïnesos confien en el seu govern. I Poroixenko no és immune al descrèdit. Segons les dades de Gallup, entre el 2014 i el 2015 el percentatge d'aprovació de Poroixenko va caure del 47% al 17% i ara es troba per sota del 28% que tenia la gestió de Ianukóvitx just abans de l'Euromaidan. És possible que Iatseniuk no aconsegueixi formar govern i que Poroixenko no tingui cap més remei que convocar eleccions, traslladant així als ciutadans la responsabilitat de posar fi al greu marasme polític en què s'ha sumit una altra vegada el país. Seria una maniobra similar a la que va fer Iúsxenko el 2007. El problema és que res assegura que un nou Parlament i un altre govern siguin més capaços d'afrontar els reptes que que té plantejats Ucraïna des de la seva independència i que dues revolucions (de moment) no han aconseguit resoldre.

Professor de la Facultat de Traducció i d'Interpretació de la UAB.