Estem assistint a una munió de notícies sobre el clima i el seu el futur, constatant, per exemple, que s'està donant un episodi especialment intens de l'Oscil·lació del Sud, coneguda com El Niño, que al voltant del Nadal i a les costes del Perú provoca una disminució molt important de la pesca i del règim de precipitacions. Avui en dia se sap que el fenomen pertorba substancialment els patrons climàtics a molts llocs del planeta, en alguns accentuant la sequera i en altres produint pluges i inundacions. També estranya l'hivern tan benigne a l'Europa Occidental i a casa nostra. A més, estem vivint un període especialment sec. Tot això fa preguntar-se si el canvi climàtic ja és aquí i si es fan prou coses per arreglar-ho.
A lA primera meitat del mes de desembre va tenir lloc a París la cimera climàtica que havia de donar una empenta a la gestió internacional de la mitigació del canvi climàtic i sembla que alguna cosa es va aconseguir, atesa la valoració dels acords assolits que varen fer els governs, els mitjans de comunicació i algunes de les organitzacions ecologistes més representatives. Tanmateix, la valoració positiva no va ser unànime. El prestigiós científic James Hansen, ara a la Universitat de Columbia i molt actiu en la política climàtica, va qualificar l'acord de París com a frau posant de relleu la contradicció que, d'una banda, els països estableixen el compromís de mantenir l'augment de la temperatura mitjana de l'atmosfera molt per sota dels 2°C i, per l'altra, les accions que voluntàriament es comprometen a emprendre podrien portar a un escalfament que s'estima al voltant dels 3°C. Així mateix, moltes avaluacions independents, entre les quals les del Panel Intergovernamental d'Experts pel Canvi Climàtic (IPCC), assenyalen des de fa anys que el camí per no superar els 2°C ha de comportar esforços majors i que, com més tard es prenguin, més difícil serà afrontar-los.
Aquesta aparent contradicció, la valoració positiva i l'optimisme general, i a la vegada la constatació tècnica de la insuficiència de l'acord per assolir els objectius va ser un dels temes que van sorgir en el decurs del debat que va tenir lloc a finals de gener al Palau Macaya de l'Obra Social la Caixa. No es pot negar que el document aprovat a París representa un canvi important respecte al protocol de Kyoto. A Kyoto es gestionava el món de la darrera dècada del segle XX amb els països desenvolupats obligats a reduir les seves emissions i els països en vies de desenvolupament sense obligacions respecte a les seves emissions. El món ha canviat molt i les fonts emissores a l'atmosfera han crescut en nombre i en intensitat i a l'acord de París tothom es compromet voluntàriament
-amb matisos- a reduir les emissions, així com s'assumeix l'objectiu comú que la temperatura no augmenti per sobre dels 2°C. S'utilitza una metodologia comuna i s'opta per la transparència i amb el compromís de, periòdicament, tornar a reportar els compromisos dels països i avaluar cap a on porten pel que fa a l'evolució de la temperatura.
La ciència del clima, en temps passats protagonista d'aquest debat, ara és un context no discutit. No hi ha argument rigorós que discuteixi ni l'existència del problema ni la causa, una altra cosa diferent és acordar com s'hi ha d'actuar. I en aquest punt, a París va sorgir la política en majúscules, amb la màxima intensitat, com a exercici de diàleg, de confrontació de posicions i de voluntat de negociar per cercar un acord que contingui els elements bàsics i imprescindibles per assolir els objectius plantejats i que sigui acceptable per tothom: països desenvolupats i no desenvolupats; càlids i freds; insulars i continentals; posseïdors de reserves de combustibles fòssils i amb pocs recursos energètics; amb poblacions i societats vulnerables o adaptables.
L'acord, però, deixa pendents altres qüestions, a banda de la ratificació, que en el redactat queden poc concretades, sobretot pel que fa al finançament, fixat en un mínim de 100.000 milions de dòlars anuals que han d'aportar els països desenvolupats per tal d'ajudar els països en vies de desenvolupament a desenvolupar les seves polítiques climàtiques, o el concepte de responsabilitat, respecte a les pèrdues i els danys causats per esdeveniments atribuïbles al clima, com tempestes o l'ascens del nivell del mar.
Com va quedar explícit en el decurs del debat, l'acord representa una recuperació i un èxit del multilateralisme i la constatació que es defineix un futur a un termini mitjà d'avançar cap a una societat que utilitzi cada vegada menys recursos no renovables de carboni. Esperem que així sigui.