Només va caldre que el Barça fos fidel a si mateix per despullar sàdicament el Reial Madrid sencer, des de la gespa fins a la llotja. Només va caldre que Luis Enrique plantegés el seu millor partit, amb una aposta radical i valenta pel centrecampisme de tota la vida, amb Iniesta i el seu inventat Sergi Roberto al capdavant, perquè el madridisme comenci a preguntar-se per fi, estirat en estat de xoc al divan, què és el que li succeeix realment des de fa més de dues dècades.
I el que passa es resumeix en nou paraules: el Barça té un pla i el Madrid no. O dit d’una altra manera, el Barça s’ha construït, des de l’arribada del seu profeta Cruyff, al voltant d’una idea que han anat evolucionant Rijkaard, Guardiola i ara Luis Enrique, però una idea que com es va veure al Bernabéu, s’allunya molt menys de l’original del que alguns pretenen. El Madrid, mentrestant, fa més d’una dècada que va a a les palpentes, vagant per l’espai interestel·lar del seu president, que s’ha posat a fer de director tècnic i fins i tot d’entrenador per persona interposada, sense que per descomptat s’entrevegi cap idea de com confeccionar una plantilla, fitxar jugadors i ni de bon tros elaborar un ideari futbolístic.
El desconcert còsmic pel qual transita el Madrid és exactament el punt en què es troba el seu president. Però preparin-se, perquè assistirem ara a tota mena de funambulismes oficialistes que miraran de fer-nos creure que la culpa és d’aquest o aquell jugador, d’aquest o aquell entrenador, sempre obviant l’últim responsable, sempre protegint-lo, disposats fins i tot a immolar abans CR7 que a tocar-li ni un pèl a l’ésser superior.
Les maniobres protectores van començar durant el mateix partit quan, davant la sorpresa dels espectadors, es van reduir gairebé al no res els plans d’una llotja on hi havia el mateix president del Govern espanyol, la presidenta de la Comunitat de Madrid i el ministre d’Exteriors, a part dels dos presidents i un reguitzell d’autoritats i personatges notables, com correspon a una llotja convertida en símbol d’una Espanya que vés a saber si es va començar a ensorrar des de baix, des de la gespa, és a dir, des del futbol. L’estrident absència d’imatges de la llotja del Santiago Bernabéu, unida a aquest himne posat al final del partit per silenciar els crits de dimissió, són els últims moviments d’un règim que, sense projecte ni cap pla, comença a caure pel seu propi pes. Aquest tancament de files madridista, instat pel poder des del mateix dissabte, deixa una lliçó, també per a aquest entorn blaugrana hipersensible a les crítiques.
Resulta que la pretesa unitat madridista, que amaga una por atàvica a la reprovació, al final només produeix derrotes i desenganys. I la tan criticada autocrítica blaugrana, que Mascherano confonia amb l’autodestrucció, ha portat el Barça a ser en realitat un club molt més exigent, és a dir, molt millor. El que és segur és que ha començat l’enfonsament de la llotja del Santiago Bernabéu. A veure qui està disposat a explicar-ho.