Fa unes dècades, la filòsofa Hannah Arendt reflexionava sobre la violència i criticava els qui deien que els fets violents eren, per definició, imprevisibles. Estic segur que avui també qüestionaria l'opinió de visionaris professionals que prediuen que el futur d'Europa estarà marcat per successius atacs terroristes. Desgraciadament els fets acabaran donant la raó a aquests ocells de mal averany. Segons Arendt, tots aquests arguments adormen el nostre sentit comú.

Hem de comprendre François Hollande quan va parlar d'un «acte de guerra». Però Europa no està en guerra: reconèixer-ho significaria atorgar el primer triomf a l'estratègia propagandista del Daesh, que pretén traslladar el conflicte de Síria i l'Iraq a les ciutats europees. Si Europa declara la guerra al terrorisme gihadista, és important que les seves opinions públiques siguin coneixedores dels riscos que això comporta, i reclamin protecció dels seus dirigents. Si els governs europeus han d'explicar la seva política exterior comuna respecte al Pròxim Orirent i el Sahel, han de començar reconeixent els seus majúsculs errors davant dels seus ciutadans. Perquè volem saber si les armes amb què els terroristes ens maten són de fabricació europea.

Les accions bèl·liques teledirigides contra el Daesh segueixen provocant moltes més víctimes que els kamikazes de París. Tot i això. les accions i retòriques gihadistes ens avantatgen fins a tal punt que han aconseguit inocular en les nostres consciències la sensació de viure permanentment amenaçats. Han fet que la por es converteixi en el nostre principal enemic, i que amb això es posin en dubte les nostres conviccions.

Després de passar el dol, toca ser responsables i no només resilients. És a dir, el sentit comú ens porta a pensar que són necessàries accions concretes per poder sortir d'aquesta espiral de violència. I la realpolitik no pot ser la coartada o la taula de salvació. Hi ha responsabilitats que recauen sobre els governs europeus perquè tenen una dimensió nacional. Acceptant la hipòtesi que el terratrèmol bèl·lic de Síria i l'Iraq tindrà successives rèpliques en terra europeu, a més de les respostes estructurals en termes de prevenció i seguretat, s'haurien d'aplicar accions en el pla de la cohesió social. En primer lloc, planificar polítiques actives per eradicar els discursos d'odi i de xenofòbia que, en primer terme, i tal com ja va passar amb Charlie Hebdo, inunden les xarxes socials, i posteriorment acaben generant accions racistes contra la població musulmana. Que vegem els nostres veïns musulmans com a enemics és l'altre triomf que hem atorgat al Daesh.

I en segon lloc, si verdaderament ens hem de sentir orgullosos del que significa ser europeu, hem de potenciar encara més els mecanismes que afavoreixin la creació de pertinences positives de tots els ciutadans que componen Europa. Si es permet que la desafecció enfront d'aquests valors faci que un jove musulmà es radicalitzi, estarem reconeixent que ser europeu representa compartir una identitat en regressió. Enfront de les reaccions essencialistes d'una ultradreta que perd el cap rere els vents aixecats pel gihadisme, i a la retòrica d'un Daesh que enarbora la bandera de la força i l'orgull, ens queda apel·lar al seny i a la raó. Solament mitjançant elles aconseguirem evitar donar el triomf definitiu al terror i al desànim.