El mal ajustament de la capacitació professional i laboral i les necessitats de les empreses és un clàssic de l'economia espanyola. Els últims anys, aquesta anomalia s'ha intentat corregir mitjançant l'acostament dels dos mons i l'assumpció de més pragmatisme per part de la universitat al definir les carreres que imparteix, però és un procés en el qual els resultats no són tan ràpids com seria desitjable. L'edició del 2015 de l'ampli estudi que porta a terme anualment una consultora de recursos humans constata que Espanya ocupa el tercer lloc del món en el desajust entre l'oferta i la demanda d'ocupació, la qual cosa suposa una greu contradicció en un país amb un elevat índex d'atur. I no pot ser un consol que els dos països que precedeixen Espanya en aquesta ràtio negativa siguin dos països tan sòlids econòmicament com els Estats Units i Suècia, perquè en aquests la desocupació és baixa i les dificultats de les seves empreses per trobar els treballadors que necessiten es deuen al creixement de l'economia i la generació de llocs de treball. A Espanya, en canvi, el problema de les companyies per trobar el talent que busquen es deu aquests últims anys a l'emigració a altres països de joves ben formats -especialment en sectors com l'enginyeria i les telecomunicacions-, la qual cosa agreuja el crònic dèficit de col·laboració entre el món universitari i l'empresarial. Si volem que això millori demà passat, s'ha de  començar a treballar avui.