Els hàbits dels espanyols en matèria immobiliària han sigut històricament molt clars: és preferible comprar que llogar. La sòlida permanència d'aquest desig de tenir en propietat la vivenda que s'habita resideix en la seva condició d'actiu estratègic en l'economia familiar, però també s'explica per la baixa mobilitat del mercat laboral o el reduït parc de vivendes de lloguer. Els anys de crisi han modificat aquest comportament, però no d'una manera espectacular, perquè els ciutadans que viuen de lloguer han passat del 9,6% el 2001 al 15% ara, un percentatge encara modest en comparació amb països del nostre entorn i molt allunyat del 50% d'Alemanya. Probablement, una de les raons que aquest canvi de tendència sigui tan lent són els elevats preus dels pisos de lloguer, sobretot a les grans ciutats. Així, molts espanyols prefereixen hipotecar-se durant dècades comprant un pis abans que pagar un arrendament amb el qual tenen la sensació que estan llençant els diners cada mes en un pou sense fons. Aquesta constant fins i tot s'ha reforçat amb la lleu millora que està experimentant l'economia, però amb l'aparent paradoxa que al mateix temps els lloguers s'han començat a encarir d'una manera perillosa. La llei de l'oferta i la demanda, en definitiva, és la que regeix, però si es vol que a Espanya l'ancestral cultura del pis en propietat perdi força i en guanyi la del lloguer, el mercat haurà de ser molt més ampli i atractiu del que és actualment.