L’entorn de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) ha rebut, durant els primers dies de ressaca electoral, una campanya a les xarxes socials perquè un parell o tots els seus diputats recolzin Artur Mas com a candidat a la reelecció. Els ciberactivistes de la CUP han aprofitat l’allau de tuits suposadament organitzats pel que ells denominen el #CamamillaParty per capgirar l’assumpte i ironitzar sobre l’efectivitat de tal moguda, amb el hashtag #pressingCUP. Estàvem acostumats a les cibercampanyes electorals i al llançament d’etiquetes a Twitter per captar l’atenció i destacar per sobre dels rivals polítics. També coneixíem l’existència de fakes que intoxicaven d’altres partits i candidats. Ja queden lluny les legions de comentaristes de notícies a la xarxa que difonien l’argumentari propi i parlaven malament dels altres.
La novetat després del 27-S és l’ús de les xarxes socials com a element negociador per a la investidura del president i inici de la legislatura del Parlament. Però succeeix que la CUP és una organització assembleària, amb una comunitat digital hàbil i capaç de convertir els atacs 2.0 en lemes per a autoafirmar-se. Si algun partit pretén que la CUP es rendeixi pel soroll a Twitter, s’equivoca d’estratègia. Seria utilitzar la vella nova política, i l’organització que lidera Antonio Baños forma part de la nova política real.
Els 10 diputats aconseguits el 27-S i la seva posició determinant en l’aritmètica independentista li estan donant a la CUP un vernís mediàtic curiós. Per les televisions espanyoles són novetat, i superen Podem per l’esquerra. Pels diaris de la caverna són aliats interessats per descavalcar Mas. Però a la xarxa segueixen sent autèntics i sòlids.