Militar en un partit polític és un acte de compromís. De compromís amb unes idees i uns valors, de vegades matisables i altres vegades canviants, que pràcticament t'acompanyen al llarg de la teva vida. Però també és un acte de compromís amb la societat. Demostres la teva ambició per fer un món millor i et disposes a dedicar part del teu temps, en moltes ocasions sense res a canvi. És mes, abonant unes quotes per contribuir a aquesta transformació.
L'afiliació a qualsevol partit polític és alhora un acte lliure i personal. De consciència i comunitari. Quan tens el carnet, els del teu voltant t'identifiquen amb ell i t'utilitzen de corretja de transmissió bidireccional. Des de la cúpula del partit per transmetre el seu missatge, sovint amb una dosi de catastrofisme o enaltinent per sobresortir. I els del teu entorn, perquè expliquis al partit quines coses són les que no funcionen. Sense saber-ho, et converteixes en un titella que en la majoria d'ocasions no pot quedar bé ni amb els uns ni amb els altres.
Crec que tothom ha d'adquirir un compromís polític al llarg de la seva vida. Com ho ha d'adquirir també amb un sindicat o la patronal. És l'única manera de poder mesurar la dificultat de la realitat. Però amb l'estructura actual dels partits polítics, la militància passa de ser un exercici de llibertat i il·lusió a un esclavatge controlat. En les estructures dels vells partits hi ha persones que es dediquen a controlar fins i tot les xarxes socials dels seus afiliats, no fos cas què algú no segueixi les indicacions. I de no obeir, mort i enterrat. Més propi d'una secta, els partits que han de ser garants de la democràcia es converteixen en ostatges del poder.
Avui l'afiliat a un partit polític paga les seves quotes que després en moltes ocasions es reparteixen en sobresous o dietes -en B o no- els que estan a la cúpula i ja. Algun correu electrònic esporàdic amb instruccions sobre què tuitejar, alguna carta de bones intencions per fer-lo sentir important i imprescindible i estar disposat a muntar i desmuntar escenaris i repartir globus i caramels quan ve una campanya electoral. I després a entomar les culpes del fracàs d'aquestes eleccions, si el resultat no ha estat el desitjat. En cas contrari, com a molt rebrà una carta d'agraïment i 'si t'he vist no me'n recordo'.
Durant molts anys aquesta forma de fer política ha funcionat i encara que avui molts continuen creient que aquesta formula és vàlida, la realitat és molt diferent. L'auge de partits com la CUP, amb estructures horitzontals o els nous MES i Demòcrates de Catalunya, que funcionen a l'americana amb voluntaris i sense cúpules rígides, marquen una nova tendència d'acord amb l'evolució social. També en els partits tradicionals hi ha perfils més 'outsiders' com Santi Vila o Carme-Laura Gil a CDC, José Antonio Monago al PP o Jordi Cañas a Ciutadans que des de la lleialtat actuen, pensen i parlen en l'esfera pública com ho fan en la privada. És a dir, que no deixen de ser humans per convertir-se en polítics.