La tremenda calor d'aquest estiu no convida a profundes meditacions. A més a més, l'escassa matèria grisa que a un li queda està saturada amb dos inacabables temes de suma importància i que tant d'espai ocupen. El primer, encara que de momentani recés, és el culebró grec on els seus protagonistes ens sorprenen amb canvis de ritme i ziga-zagues dignes de Messi. El segon -ja ho deuen haver endevinat- és la demostració que confeccionar unes llistes de candidats per a les eleccions del pròxim 27-S, on el qualificatiu el deixo a l'elecció del lector, constitueix un problema més complicat que el de la quadratura del cercle o la resolució del cub de Rubik, aquell de coloraines que acabava amb la teva paciència. Sembla que ja s'ha arribat a un acord, però no me n'acabo de fiar perquè els polítics són molt durs de pelar en les seves pugnes.

Un tema més light, més refrescant, permet fer funcionar les neurones sense perill de sobreescalfament. És el de la nova, o vella segons es miri, novel·la que de forma sobtada i simultània ha omplert els aparadors de totes les llibreries del món i que promet donar una alegria a les seves caixes registradores vist l'intel·ligent muntatge publicitari que ha precedit el seu llançament. La història ja és coneguda de tothom. La gairebé nonagenària autora, Harper Lee, va escriure fa uns 55 anys una obra que no va convèncer el seu possible editor. Aquest li va aconsellar uns canvis a la trama que en acceptar-los la va acabar capgirant com un mitjó. El resultat va ser la famosa Matar un rossinyol, de la qual van arribar a vendre's gairebé 50 milions d'exemplars. Naturalment, d'ella va néixer una pel·lícula que també va batre rècords d'audiència. Ara, misteriosament, algú ha recuperat el primer manuscrit rebutjat i en una espectacular operació l'ha distribuït amb gran fanfàrria urbi et orbi. Les enraonies de l'estiu entre els mitjans literaris consisteixen a saber qui i com va aconseguir el manuscrit i l'autorització de l'autora, reclosa actualment en una residència d'avis, malgrat que en repetides ocasions havia assegurat que no publicaria cap altra obra després d'aquesta que tant d'èxit va assolir. Per ara hi ha versions contradictòries que mantenen el suspens com si es tractés d'una pel·lícula de Hitchcock. Tot ajuda a augmentar les vendes. Però comentar les notícies que aniran arribant sobre aquest entrellat és menys perillós per a les converses als llocs d'estiueig, mar o muntanya, que parlar de Grècia o de llistes variades.

Hi ha una característica de l'autora que em sembla destacable. És l'elecció d'uns títols per a les seves novel·les que provoquen greus mals de cap als que s'encarreguen de la seva versió a un altre idioma. L'original de la seva primera novel·la en anglès era To kill a mockingbird és a dir matar un ocell, molt freqüent als estats del sud dels Estats Units, que es caracteritza per imitar en to burleta el cant dels congèneres que té al voltant. Per això el títol de la versió francesa va ser Ne tirez pas sur l'oiseau moqueur, que en part és més fidel a l'original que no pas l'opció escollida per la traducció en català o en castellà. Perquè és sabut que un rossinyol és una au de plomatge brillant i colorit amb una admirable qualitat cantora. El cant i la bellesa del rossinyol ha sigut glossat per poetes en innombrables ocasions. I el Rossinyol que vas a França, rossinyol forma part del patrimoni cultural català que va internacionalitzar la mítica Joan Baez. De tal manera que «matar un rossinyol» és un acte tan execrable que per a alguns ornitòlegs gairebé hauria de ser delicte de codi penal. En canvi el mockingbird, ocell burleta en una traducció literal, a més d'exasperar per limitar-se a ser un simple copista, no és gaire vistós físicament. Té uns colors apagats amb plomes no excessivament boniques. Matar-ne un exemplar és també un acte condemnable, però tindria atenuants com el de l'exasperació que arriba a provocar la burla constant dels seus congèneres.

Sembla que per aquestes latituds la calàndria i el sinsonte, o mim políglota, tenen trets similars a l'ocell burleta d'Alabama que Harper Lee va triar per al seu títol, però suposo que al traductor, o a l'editor, no li sonaven bé les alternatives matar una calàndria o un sinsonte i es van inclinar per l'admirat rossinyol, fent veritat la coneguda sentència de traduttore traditore. A França van ser més cauts, però potser també menys comercials. Aquesta segona obra, o primera segons com es miri, que tant d'interès ha despertat porta de títol Go set a watchman. La veritat és que m'hauria d'esprémer el magí per traduir-ho més fidel a l'original. Qui d'això s'encarrega ha escolli Vés i aposta un sentinella (Ve y pon un centinela, en castellà), com es pot comprovar en qualsevol llibreria. No m'entusiasma, però reconec que sóc incapaç de millorar-la. S'admeten suggeriments.