El debat al voltant de la llista unitària que, sota el paraigua de les entitats civils sobiranistes pretén aconseguir una majoria al Parlament en les eleccions del 27 de setembre, està enquistat en qui han de formar part d'ella. Tots estan disposats a fer un pas al costat, però ningú està disposat a no ser-hi present. El president Artur Mas, l'única persona en tot aquest procés que s’ha jugat el seu patrimoni personal per convicció pròpia, recordava ahir en una entrevista que li és igual encapçalar que anar al mig, però que considerava que ell devia formar part de la llista. I, alhora, recordava que només el president de la Generalitat, només ell, té la potestat de convocar eleccions. I que no les convocarà per fer el ridícul.
Mas es va preguntar en més d'una ocasió durant l'entrevista, on vam saber que intenta mantenir el costum d'anar a fer natació un dia a la setmana i què votarà a les eleccions del Barça, si ell, que un cop finalitzat el següent mandat té intenció de deixar la política, és un polític en actiu o no, condició sine qua non per formar part de la llista unitària. El president repetia sense parar si és més actiu algú que s'incorpora per primera vegada o algú que ho fa per última. Com el debat s’encalli ara aquí, després de lo difícil que ha estat posar-se tots d'acord sobre la necessitat d'anar en una sola llista, serà qüestió que al final no ens mereixem renéixer com a estat. És més, com el ximple de la classe, ens mereixerem ser la riota de les altres CCAA d'Espanya.
S'ha dit en moltes ocasions que si s'arribava fins a aquesta situació, la que els partits haguèssin de donar les regnes de la configuració de llistes a les entitats socials per la incapacitat de posar-se d'acord entre ells, era sinònim que el procés anava malament. Ahir, Mas va parlar de la necessitat que hi hagués partits sobiranistes al Parlament durant la propera legislatura per si de cas guanyèssin les opcions favorables al no i s'hagués de legislar en un mandat tradicional. Crec que més d'un comença a veure que el suflé ha baixat, que no tot era tan bonic com semblava i que tocant la realitat amb les mans, no només vivint-la en somnis, s'han de fer tots els passos acuradament. Lluny, però també a prop, hi ha qui espera que trepitgem el parany per aprofitar el moment.
No sé si la presència de polítics passius en la llista unitària, que per tant no exerceixen la política en l'actualitat, es tradueix en ressuscitar Carrasco i Formiguera, Companys, Tarradellas o Macià --que estic segur que donarien el seu sí sense pensar-- o per contra es tracta de sumar a la llista a Jordi Pujol, Josep-Lluís Carod-Rovira o Miquel Sellarès. Si tenim en compte que tots, en el nostre dia a dia fem política, la línia que separa l'actiu del passiu és molt fina. Penetrar en el sentiment dels catalans, en el tema emocional, pot ser molt fàcil o molt difícil. Els catalans, per defecte, som complicats. La presència d'un o altre pot sumar o restar més o menys vots.
Imagineu. Si ara no ens posem d'acord en qui ha d'anar en una llista de 135 persones i quines condicions ha de complir, com seran els debats en un nou Estat per legislar sobre aspectes tan bàsics com la sanitat, l'educació o el sistema fiscal?
Recordeu. Ser actiu o passiu és només una qüestió d'elecció personal.