A mi, com m’imagino que a molts de vosaltres, m’interessen un munt de coses. Altres no. Gens. No hi ha manera. Obro un diari i, després de llençar les pàgines d’esports i economia (juntes, més de la meitat de qualsevol dairi del món), me’n vaig directament al que m’importa: política, cultura, societat. I fins i tot en aquestes pàgines hi ha noms i temes que em provoquen el badall. Per posar un exemple: un altre article més consagrat al renaixement de la novel·la negra nòrdica i juro no tornar a comprar un llibre que dugui l’autor fotografiat a la contraportada amb barba d’una setmana i aspecte de fabricar vodka a la cuina de casa seva. Una altra cosa que em fa tirar enrere: qualsevol hereu o examant de Picasso que escrigui un llibre sobre el seu avi o besavi o el que sigui, posant-lo a parir. Segur que el pintor malagueny no era un model de virtuts, però ¿fa falta lucrar-se deixant-lo com un drap brut, mentre ens donem la gran vida amb la fortuna que va deixar? No hi ha dia que algun d’ells no surti a la premsa explicant algun desaire o ofensa. Deixeu-ho estar, per favor, ja és hora.
No em pot importar menys el que els passi als xoriços magnats de la FIFA –o com es digui aquest organisme– que, a més de donar copes de molt mal gust i viure com uns reis, ningú sap gaire bé què fan i a què dediquen el temps lliure. Per això, no puc entendre com el maleït tema està ocupant tants editorials que clamen per la seva salutífera i imprescindible refundació. Per a una ignorant en aquests temes com jo, la solució sembla molt fàcil: que desaparegui d’una vegada la FIFA i que els diners que es gasten en vés a saber què es destinin a fins socials. A fins socials dels bons, és clar, perquè, coneixent aquesta gent, potser consideren un Alfa Romeo de 400.000 euros un fi social.
Un altre tema pel qual no sento gens d’interès: les notícies econòmiques que, quan acabes de llegir-les, no saps si la cosa va bé o va malament. Sempre tinc la sensació que hi ha una sèrie de variables que se m’escapen totalment i em fan enyorar l’estat de beneïda ignorància en què estava sumida abans d’intentar entendre per què s’ha de seguir protegint l’exportació d’hidrocarburs i impedir la importació de mandarines.
Una última cosa que sí que m’intriga molt: les notícies que durant setmanes acaparen totes les portades i després desapareixen de sobte. Fa dies que no es diu res de l’Ebola. ¿Us en recordeu de l’embolic que es va muntar amb la infermera que es va contagiar a Madrid? Semblava que no hi havia res més de què parlar i que el món s’acabava. Ara, ni rastre del tema. Deu ser que ja no interessa. O que interessa que no interessi. Vés a saber.