Última classe de Novel·la a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu de Barcelona. Com cada any (o gairebé), al sortir anem a sopar junts. Em conviden: un miracle, tenint en compte que, per la naturalesa programàtica del curs, m'he passat nou mesos prohibint-los escriure (o gairebé) mentre no tinguessin resoltes totes les qüestions estructurals de la seva novel·la, més tots els detalls (o gairebé) pertinents al guió, els personatges, el to.
A l'asseure'm a la taula em trobo davant d'una caixa preciosa, tancada amb un llaç negre. L'obro i en vaig traient objectes: una reproducció d'una Harley Davidson de 1909; una bota de futbol per a un peu del 26; un quadern manuscrit amb receptes mexicanes; una brotxa; un pot de salsitxes; una capsa de pastilles de pròpolis; un bitllet de tren amb destinació a l'Oblit (només anada); una il·lustració dels signes que representen el meu nom en el llenguatge dels sordmuts; una nineta de porcellana amb una estrella de David; una bossa amb paper de fumar, filtres i una herba que no fa olor d'orenga; un preservatiu i un transatlàntic. El joc és clar: cada alumne ha escollit un objecte que il·lustra el seu projecte de novel·la. Jo només els he d'anar traient d'un en un i identificar-ne l'autor corresponent. Ho faig encantat, feliç per la generositat, per l'afecte posat en un regal que aconsegueix ser col·lectiu i individual a la vegada, en representació del que haurien de ser sempre les dinàmiques grupals. A més a més, és una representació a escala del joc d'empaties obligatori en tota ficció novel·lística: la nostra imaginació crea un lloc que només existeix de veritat quan el recrea la imaginació dels altres.
Mentre segueixo el joc, no obstant, no puc oblidar del tot l'e-mail que aquell mateix matí he rebut d'un exalumne decebut perquè, una vegada acabat el seu projecte, li està resultant impossible (o gairebé) aconseguir que algun editor vulgui llegir-lo. He dit llegir-lo, no publicar-lo. No dic res als meus 12 alumnes il·lusionats. I no per evitar-los la decepció, sinó perquè el curs ja s'ha acabat i aquest any no em ve de gust deixar anar l'últim sermó, que sempre és un recordatori que escriure val la pena (o gairebé) pel mer fet d'escriure, molt més enllà, o aquí, del destí que acabi tenint el que escriguem.