Vivim a cop d’enquesta. Aquesta setmana hem vist com a la Gran Bretanya els sondejos durant la campanya atorgaven un frec a frec en els resultats entre conservadors i laboristes. Al final han guanyat amb majoria absoluta els conservadors. El resultat és tan diferent del que preveien les enquestes d’intenció de vot, que Peter Kellner, conseller delegat de YouGov, que és l’empresa demoscòpica, ha sortit a demanar disculpes. Va argumentar que la gent diu una cosa i després en fa una altra.

Potser hauríem de veure que moltes persones quan diuen a qui votaran i expressen la intenció de canviar, potser el que estan fent és parlar del que els cou i, quan asseguren que faran un canvi molt important en el seu vot, el que estan expressant és un malestar molt important amb la situació actual que viuen. Ara bé, per acabar fent un vot de càstig, potser hem de pensar que calen dues condicions: la primera que la indignació sigui molt gran amb els que s’havien votat abans. I la segona, que els nous generin prou confiança i percepció de solidesa. Alguns votants podrien dir íntimament: no anem bé i volem anar-hi. Però si canviem, encara podem anar pitjor.

Si analitzéssim així les enquestes, segurament entendríem més el rerefons del que sent la ciutadania. Però a hores d’ara deu ser molt difícil atorgar tant d’espai a la serenor. Vivim de pressa. Els mitjans considerem molt noticiable cada percentatge aconseguit i els partits utilitzen els sondejos de propaganda.

Com una frase feta, diem que les enquestes actuen com a termòmetre de la realitat. Un termòmetre et mostra si el pacient té febre. Ara bé, la febre no és una malaltia. És un símptoma d’una malaltia i no el pronòstic de la seva evolució.