L'explicació del resultat electoral al Regne Unit descansa, per descomptat, en una multitud de causes. Sembla, per exemple, que ha pesat més la valoració positiva de la gestió econòmica realitzada en aquests cinc anys que el deteriorament d'importants elements de protecció social. I, en el pols entre dos líders gairebé sense carisma, s'hauria imposat la discreta brillantor de l'actual primer ministre sobre un Ed Miliband amb molt escassa capacitat de seducció.
Però a l'observar com han evolucionat tots els partits rellevants -que ja no són només el conservador i el laborista, sinó també el liberal, el nacionalista escocès i l'UKIP-, es pot concloure que aquesta elecció és el resultat d'una sèrie d'apostes arriscades que David Cameron ha tingut la sort de guanyar. Apostes plasmades totes en forma de referèndum; un instrument fins ara gairebé inèdit en un sistema polític basat en el Parlament com a font de legitimitat.
Cameron va apostar i va guanyar al negociar el 2010 un pacte de coalició amb els liberal-demòcrates que li assegurava la governabilitat. La principal contrapartida que va arrencar llavors Nick Clegg va ser sotmetre a consulta popular un sistema electoral més proporcional que, en cas d'haver-se adoptat, hauria reduït molt el potencial majoritari del partit conservador. La votació es va realitzar el 2011 i, encara que aquest dijous s'ha tornat a demostrar que el país és pluripartidista, els britànics van preferir llavors retenir el clàssic model de districte uninominal que premia els grans. Aquesta vegada, a més a més, el sistema first-past-the-post (en la seva expressió anglesa) ha resultat més transcendental que mai per a la victòria tory perquè ha tornat a castigar les opcions ideològicament pròximes (els populistes euroescèptics o els mateixos liberals) i, sobretot, perjudicar de forma insòlita els laboristes a Escòcia.
Perquè és precisament a Escòcia on resideix la segona gran aposta guanyadora de Cameron: un referèndum d'independència que, per descomptat, resultava molt arriscat per a un partit que es denomina «conservador i unionista». És cert que aquesta jugada va estar a punt de sortir-li malament al primer ministre -confiava en una victòria més clara del no- i és veritat també que ha sigut contraproduent per a la seva intenció última de silenciar el nacionalisme escocès. Però el paradoxal perjudicat de tot aquest procés ha acabat sent, efectivament, el partit laborista que era dominant a Escòcia, i que en gran mesura depenia d'aquest suport per aspirar a guanyar a tot el Regne Unit. Ara, 56 dels 59 escons en litigi se n'han anat per a un exultant SNP que ha sabut capitalitzar el rebuig tradicional d'aquest territori a la dreta anglesa.
Encara hi ha una tercera aposta arriscada de Cameron en forma de referèndum: el del 2017 sobre una possible sortida de la UE després de renegociar amb Brussel·les -o, almenys, intentar-ho- els termes de pertinença. L'anunci li ha servit ara per esmorteir la fuga de vots a UKIP però no és clar que aquesta vegada el primer ministre guanyi. Això sí, fins ara la sort l'ha acompanyat.