Un estudi recent sobre percepció de la violència de gènere ens indica unes tendències prou negatives: sobre si és acceptable la violència en la parella, un 8% de la gent jove creu que es tracta d'un fet inevitable, o justificable en alguns casos. Només un 4% de la generació intermèdia opina així; i en totes les preguntes relatives a diversos aspectes de la violència de gènere es confirma la mateixa tendència, contrària al que s'hauria pogut esperar: les persones que tenen entre 16 i 39 anys es mostren més conservadores que les de 40 a 59, que havien progressat molt respecte a la gent més gran.

Les dades confirmen comportaments que es manifesten cada vegada més sovint: augment dels controls dels nois damunt les noies, exigències de prestacions sexuals de risc, agressions si s'hi resisteixen... Amb comportaments sorprenents: noies que carreguen les motxilles dels nois, ¡per fer-los el camí més fàcil! És a dir, que accepten d'obeir, de plegar-se als desigs dels companys, sense protesta. La galanteria no era sinó una màscara de la dominació, però impedia alguns abusos. Desapareguda, tot s'hi val, i qui mana, mana.

Als instituts, el màxim nombre d'agressions es produeixen entre els nois, però ells no acostumen a queixar-se, és una forma de relació entre homes, gairebé l'única que els està permesa; allò que escandalitza no és que s'agredeixin, sinó que s'abracin. ¿Què podem esperar, doncs? Després vénen les agressions de nois a noies: físiques, verbals, sexuals. Elles sí que es queixen, perquè no confonen el cop amb l'estimació, però acaben pensant que ells son així, i rarament s'hi tornen. Només amb insults, a vegades. I ara també agressions de noies a noies, un fenomen gairebé nou, d'imitació de la conducta masculina, model dominant i considerat superior.

Em direu que no són pas totes ni tots, d'acord. Però tothom és producte d'un temps i d'un país, abans com ara, i és llastimós veure com, en lloc de progressar, anem enrere. L'últim informe Pisa, publicat aquests dies, ens mostra com han baixat els projectes dels nois pel que fa a les expectatives professionals. Quan no s'albira cap possibilitat de feina engrescadora, quan veuen els pares aturats i profundament desanimats, ¿com poden sentir-se triomfadors, si no és damunt de les seves companyes? ¿Com poden fer-se l'home, en una societat que no els dóna cap oportunitat, si no és imposant-se a persones encara més febles? No justifico cap violència, que quedi clar, però cal entendre'n l'origen, si és que volem evitar-les.

I pel que fa a les noies, la lluita per l'autonomia personal també sembla tancar-se: per poder decidir sobre la teva vida, necessites una bona feina. Que ara no es veu enlloc, sobretot entre la classe treballadora. ¿Quina aposta els queda, si no la del príncep blau que tot ho solucionarà i a qui cal entregar-se passi el que passi?

Els vells estereotips de gènere, que anàvem superant per adaptar-nos a una societat diferent, sense models imposats, més lliure, retornen entre la gent jove, reblats, de tant en tant, per bisbes i imams. Encara un altre retrocés que ens deixa la crisi.