La madrastra de la Blancaneu ja no li preguntaria al mirall qui és la més bella. Consultaria a internet quantes persones tenen més seguidors que ella. A les xarxes socials i les webs de contactes, com a les fotos carnet, la carta de presentació és la teva cara. Per això Facebook es diu així. En algunes cultures creuen que les fotografies et roben l'esperit. I si la cara és el mirall de l'ànima, molts estan disposats a vendre-la al diable.

L'estesa moda dels selfies ha incrementat el nombre de cirurgies plàstiques als Estats Units; les rinoplàsties, els implants de cabell i la reparació de parpelles han augmentat entre un 6% i un 10%. Un ha de conviure amb la seva imatge i, a sobre, amb els comentaris, likes o retuits que li facin els altres. Com més gran és la pròpia exposició, més gran és també la inseguretat que genera, perquè és impossible agradar a tothom. A més, el món és cruel, i acostuma a fixar-se (i fer que t'hi fixis) en les teves imperfeccions.

Primer va ser l'anorèxia, després la vigorèxia, ara l'addicció al bòtox. Tot cànon de bellesa té la seva pertorbació, que té com a resultat el contrari del que pretenia, convertint l'obsessió de ser atractiu en una cosa monstruosa. Si la cara és la nostra senya d'identitat, al modificar-la, ¿qui som? ¿Per què un prefereix deixar de reconèixer-se davant el mirall o internet a acceptar que és com és?

La paraula caràcter ve del grec, i significa «impressió, el que marca». Amb les operacions estètiques, totes les cares s'assemblen entre si, i no al que eren. Però el que resulta trist no és que deixin d'impressionar o de marcar. El que resulta trist és que amb les opinions passa el mateix: hi ha una tendència a unificar les maneres de pensar, suavitzar-les o accentuar-les per agradar els altres, i obtenir així el màxim nombre de seguidors. Un ven la seva ànima, la seva cara i també el seu cap. Al final no es reconeix a si mateix ni el reconeixen. I si rep crítiques tan bèsties com les d'Uma Thurman, sempre pot dir que únicament era maquillatge.