Fa uns dies em va passar una cosa que em preocupa perquè no deixa de ser el reflex de la societat actual. La Joana, que té sis anys, pensa --encara que no sé si se li ha ocorregut a ella sola-- que jo, com que treballo a casa, tinc més temps per netejar. És gairebé cert: escric un paràgraf, poso una rentadora, corregeixo, l'estenc, començo un article, plego la roba. Però això no vol dir que costi menys esforç.

La meva responsabilitat com a dona em va obligar a insistir-hi: no vull que pensi que és la meva obligació tenir la casa ordenada i neta. Així que li poso d'exemple el seu pare: treballa a casa però no arriba a tot; és a dir, treballar a casa no significa tenir més temps, segueixen faltant hores per a tota la resta. Llavors em diu que el seu pare treballa en una revista i que en una revista s'han de fer més coses, no només escriure. M'adono que la lluita no és el lloc de treball, ni tan sols ser home o dona. És més subtil: treballes en una cosa material o treballes i no veig resultats immediats. Decideixo enumerar part de la meva feina per donar-li volum al seu cap: escric un conte a la setmana, una columna al mes, tradueixo una revista, en corregeixo una altra i escric la meva novel·la. Li dic que no és que tingui temps per endreçar, sinó que busco aquest temps per fer-ho.

¿Per què li sembla que és lògic que netegi més perquè treballo a casa -escrivint- i, com a conseqüència, tinc més temps? Pensava que l'escriptor era respectat socialment i estava net de dubtes. Tenint en compte que és una nena que conviu no solament amb una escriptora, sinó amb els seus llibres, contes i columnes publicades, sospito que la Joana té aquesta idea per alguna cosa que ha sentit. L'allibero de culpa i penso en els altres, en vosaltres: pares o persones pròximes als nens. Si no sabeu el que costa escriure una novel·la, no els feu creure que té menys valor allò que no es pot tocar. Escriure costa, pensar costa, dibuixar costa, crear costa. No els convenceu que és menys important, que ocupa menys temps o que és secundari.