Dotze campanades separaran un any gastat d'un altre que neix amb el pentagrama en blanc. Amb els dotze gongs ens acomiadarem de totes les mans que no tornarem a estrènyer. Mans que vam acompanyar amb carícies ja sabudes; que només vam tocar amb els tous dels dits; que vam agafar intentant retenir-les; que vam deixar anar en un acte d'alliberament, amb dolor o amb alleujament, tancant el puny per retenir el seu record o obrint la palma per deixar-lo anar. Mans que la nostàlgia ens fa creure que sostenien el món, que apuntalaven les parets i obrien les finestres quan ens ofegàvem. Mans clapejades pel pas del temps o mans encara joves que van partir sense mirar el calendari. Mans afilades, grans o refetes , com les de Joan Barril que en un record imaginat ens saluda des de la coberta d'un vaixell que s'allunya.

Però sonaran dotze campanades, el 4 marxarà a l'habitació dels mals endreços i un 5 entremaliat ocuparà el seu lloc. Amb la punta de l'índex resseguirem la seva sinuosa silueta i despertarem nous somnis. Alguns, superbs, inabastables. Altres, petits, d'estar per casa, que ens desperten un somriure tímid, un lleu gest a les parpelles, un pessigolleig entre els dits. Un formigueig d'esperança o de rebel·lia o de serenitat. Un impuls que ens anima a rebre el 2015 amb un brindis. Perquè, potser, entre les estacions i les fulles que moren i broten, els nous dies amagaran, també, una mà estesa.