A vegades hi ha esperes excessiva-ment llargues. Sobretot a les perruqueries unisex, allà on l'antic barber ja no es diu barber sinó estilista. Allà on s'ha de guardar cadira perquè en mans de l'estilista hi ha un modelat o unes metxes. El senyor Lluís ja havia consumit amb desgana totes les revistes, tant les del cor com les del fetge, i s'acariciava la llarga barba blanca com acomiadant-se'n. Faltaven pocs minuts perquè una part de la seva vida caigués sota les estisores de l'estilista. Tot s'acaba, però tot és reversible, pensava el senyor Lluís. I una furtiva llàgrima va caure als rissos que tremolaven damunt de la seva pitrera.
Al costat del senyor Lluís hi havia un home més jove. Duia una barba d'un parell de dies i uns cabells que amenaçaven de mostrar el fons de les seves idees. Tenia ganes de parlar, que és el que s'acostuma a fer en una perruqueria: «I vostè, ¿a què ve?». El senyor Lluís li va dir que venia a immolar la seva llarga barba, perquè hi ha moltes vides en una vida. Per cortesia li va repreguntar: «¿I vostè?». L'home amb ganes de parlar va agrair l'oportunitat. Li va explicar que ell sempre s'afaitava amb una màquina manual i sabó, però que la cosa s'estava posant difícil. La seva maquineta era una XYZ versió 2.0, però la mateixa casa havia tret al mercat gilets d'altres versions incompatibles. Això portava a confusió i una gran despesa. Un anava a la perfumeria i demanava gilets, però a vegades li donaven la versió 2.1 i en altres ocasions la súper 3.2. I quan arribava a casa les caríssimes gilets no encaixaven amb la seva màquina. «El progrés a vegades és retrocés, amic meu. Afaitar-se ja no és tan senzill com abans». I va afegir amb cruel ingenuïtat: «Vostè d'això ja ni se'n deu recordar, ¿oi?».
El senyor Lluís ni tan sols va somriure. Es va limitar a dir que aquella barba no se l'havia tallat des del dia que va morir Elvis Presley. I va rematar: «Vostè encara anava amb xumet». L'al·ludit es va emocionar. Li va demanar permís per acariciar aquell record votiu del Rei del Rock. El senyor Lluís es va deixar fer mentre el pobre home de la maquineta equivocada cantava fluixet King Creole o In the ghetto. Al cap d'una estona, l'home més jove li va preguntar al senyor Lluís que per què, després de tants anys, havia decidit acabar amb aquell record. «Doncs miri. Per les dents. ¿No m'entén, oi? L'edat no perdona. He mossegat tot el que he volgut, he acariciat i he clavat dentegades cruels. I ara m'han de treure els dos ullals i quatremolars».
Naturalment, la substitució de peces dentals no tenia res a veure amb el saló de l'estilista. L'home va advertir al senyor Lluís que s'havia assegut en una perruqueria. «Ho sé, jove. Però un metge orgullós, abans fins i tot que obrís la boca, em va dir amb aquell to del dèspota científic que no pensava operar-me si abans no em tallava la barba. I aquí em té, disposat a acabar amb l'única cosa que m'unia visiblement a Elvis».
Va ser llavors quan l'home va passar el braç per sobre l'esquena del senyor Lluís, el va animar a aixecar-se i li va dir amb la transcendència dels grans gestos de la Humanitat: «Conservi la barba i el record d'Elvis. Sóc dentista. Jo m'encarregaré de les seves molars. Li asseguro que no li farà mal. Ni al cos ni a l'ànima». I se'n van anar carrer avall com un nen que acaba de conèixer el ratolí Pérez.