El 10 de setembre, Jean-Claude Juncker va presentar la nova Comissió Europea que, una vegada passat aquest dimecres l'examen del Parlament, començarà a treballar l'1 de novembre en un context de recessió econòmica, euroescepticisme i desconfiança en les institucions. Aquests factors van donar molts diputats i ales a les opcions extremes i ultranacionalistes contràries a la UE, desgastant el projecte europeu. És necessari, per tant, el suport intern a una Europa unida i també respostes polítiques apropiades i coordinades davant dels esdeveniments sociopolítics que succeeixen en els seus límits geogràfics.
Les divisions i la falta de voluntat política, en les institucions comunes de la UE i als Estats que la componen, provoquen la seva absència de l'escena internacional, i la incomprensió dels seus pobles i socis. La UE està debilitada en el camp internacional per una dècada de declivi nord-americà, per l'augment del populisme i el poc operant eix francoalemany. El seu paper al veí Mediterrani i en els conflictes allà presents (Síria, Líbia, Egipte, Turquia, l'Iran, l'Iraq o el contenciós palestino-israelià) és gairebé testimonial. Això afecta e l deteriorament dels interessos, les relacions, i la seguretat a tota la zona.
La macroregió euromediterrània no s'ha dibuixat a la pràctica. Malgrat les repetides iniciatives per activar-la i la complexa situació actual, Europa no hauria de considerar el Mediterrani com una història passada o com la zona d'amortiment d'emigrants i turbulències a l'Àfrica i l'Orient Mitjà. L'any que ve es complirà el 20è aniversari de la Declaració de Barcelona i el naixement de l'Associació Euromediterrània que es va pronunciar a favor d'una zona comuna de diàleg i intercanvi. Va ser una fita important, però els objectius del 1995 no s'han complert.
Europa encara no aposta per una visió convincent a llarg termini. Fins i tot la condició de soci avançat obtinguda pel Marroc és una motivació insuficient per al sud. La UE disposa de tres instruments diferents per a la cooperació amb el Mediterrani. Són el procés de Barcelona -una associació nascuda el 1995 entre la UE i els 14 països que voregen el mar-, la política europea de veïnatge -una política iniciada el 2003 de la UE cap als seus veïns-, i la unió pel Mediterrani -una organització intergovernamental de 43 països nascuda el 2008-. Aquestes iniciatives tenen el mateix objectiu: transformar el Mediterrani en una zona de pau, democràcia, cooperació i prosperitat. Cadascun d'aquests plans és, no obstant, estructuralment diferent. Aquests marcs semblen, a vegades, contradictoris i creen confusió, per això mateix cal fusionar-los en un de sol capaç de coordinar la cooperació entre la UE i els seus socis mediterranis. Per descomptat, cada país segueix la política que considera idònia per als seus interessos. Especialment les grans potències actuen d'acord amb aquest interès, i per tant no hi ha obres de caritat.
La política de la UE afirma que està al costat de la llibertat i la democràcia encara que aquestes declaracions no s'han traduït en accions, com s'ha demostrat amb les revoltes populars a les ribes del sud i oriental del Mediterrani. Els veïns del sud, que van apostar per pujar al tren de la transformació malgrat l'alt cost que representa per a les seves vides i economies, se senten sols en aquesta lluita. La UE està immersa en una crisi política i econòmica, i ja se sap que les democràcies són febles en temps de crisi. No és sorprenent que es prioritzin els problemes interns o altres com el d'Ucraïna. Però, ¿no resulta perillós oblidar-nos del Mediterrani?
Europa no pot mantenir-se aliena al que allà passa. El seu futur està estretament relacionat amb la capacitat de desenvolupament de tota la regió per la forta interdependència i els múltiples canals de transmissió. En un Mediterrani ple de divisió, que es lleva cada dia amb conflictes que ja contaminen la UE, no implicar-s'hi té un cost molt alt. S'ha de superar els murs d'incomprensió, herències i conflictes que estan hipotecant el futur.
La Comissió Europea té una oportunitat perquè el rol de la UE sigui rellevant com a actor internacional. L'Orient Mitjà, el golf Pèrsic i l'Àfrica envolten geogràficament Europa. Hi ha interessos econòmics, energètics i estratègics obvis. La UE és l'aliat natural d'aquesta regió, no solament per raons històriques, geogràfiques i comercials, sinó també com a equilibri en les relacions EUA-Rússia-Xina. La UE s'ha de posicionar com a jugador, i no com a mer soci financer o apèndix dels altres. El Mediterrani també banya les costes del sud d'Europa, les dues regions són molt més que veïns, i haurien de ser propietaris d'un futur comú.