¡Que aixequi un peu qui no vulgui que sigui estiu d’una vegada! Ni primavera ni altres succedanis. ¡Estiu! Amb la seva calor, els seus incendis corporals sufocats a base de cervesa fresca. Amb la seva gent en roba curta o directament sense roba. Amb els rellotges als calaixos, comptant el temps en la foscor, mentre els altres ens omplim de llum, de sol, de brisa del mar. ¡Estiu! Amb els seus dies llargs, les seves nits curtes, els seus viatges viscuts i retratats, les seves revetlles, les seves festes majors, el seu “per dos dies que estem aquí, divertim-nos”. L’estiu és un miratge necessari i ja està trigant.