SSSRqha repetit que la societat espanyola era més joancarlista que monàrquica. La Monarquia és una institució anacrònica, però la valoració positiva del rei Joan Carles I s'explicava per la identificació de la seva figura amb la recuperació de la democràcia. Avui sabem que el seu paper en la transició no s'ajusta al relat hagiogràfic construït a partir del 23-F. I també que, superat aquell episodi, la seva acció política ha estat poc rellevant.

Mentrestant, en els darrers 30 anys, el sistema polític espanyol ha seguit una evolució que l'ha anat apropant al de la restauració alfonsina. PP i PSOE, els dos partits dinàstics que s'han alternat en el poder, han teixit una mena de neocaciquisme corporativista que els ha permès repartir-se àrees d'influència mediàtica i institucional, mentre es desdibuixaven les fronteres entre el poder executiu, el legislatiu i el judicial. Aquest esquema polític ha frenat l'impuls modernitzador associat a la sortida del franquisme i la integració a Europa, que no ha estat aprofitat per  renovar a fons el model econòmic.

En paral·lel, el desplegament de l'Estat de les autonomies no ha significat un aprimament de les estructures estatals centrals, i ha generat duplicitats i hipertròfia burocràtica. I, per acabar-ho d'adobar, la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut ha fet que l'autogovern català hagi esdevingut carcassa buida de contingut. Partint d'aquesta situació, a ningú l'hauria de sorprendre que el felipisme que ve sigui celebrat amb actitud típicament lampedusiana.

Pot semblar paradoxal, però l'esperança que Espanya pugui renovar democràticament la seva cultura política té poca relació amb qüestions dinàstiques. Hi pot tenir molta més incidència el fet que Catalunya esdevingui Estat.