Bossa. La caixera del supermercat està pendent de la dona gran, que es mou amb una lentitud de segles amb el caminador. Al forn de l’establiment, la dona ha comprat una barra i, quan està a punt d’arribar al carrer, la caixera aixeca el braç: “¡Senyora, es deixa la bossa!”. És un objecte pesant, un obstacle per a aquesta maratoniana de distàncies curtes. Li havia demanat a la caixera que l’hi guardés i l’havia oblidat. Li dóna les gràcies, s’acosta, la recull i amb la més gran de les tristeses, li deixa anar una frase antològica: “No et moris jove, però no et facis vella”. L’escolto i vull plorar.
Tres. Mariano Rajoy alterna tres respostes. No. Constitució. Silenci.
Nínxol. El periodista Albert Om presenta amb la seva habitual gràcia i profunditat l’últim llibre de l’escriptor Daniel Vázquez Sallés, una sàtira titulada 'Si levantara la cabeza'. Franco ha estat clonat al 'Dolly style' i els seus acòlits el preparen per governar Espanya, ¡guanyant unes eleccions! A la catarsi pel riure. Un llibre higiènic per suportar No/Constitució/Silenci. Durant la conversa, en què es revelen doloroses intimitats, el Dani explica que la seva primera propietat immobiliària va ser un nínxol.
Promesa. La tomba va ser un regal de l’avi Evaristo. El Dani tenia vint anys i li va preguntar si tenia vistes al mar. L’avi es va molestar amb la impertinència: “Em va dir que era un tronera i un noctàmbul”. Un apartament a primera línia per a les vacances eternes. Ho va evocar per respondre a una pulla de l’Albert: havia llegit a internet que el Dani era una jove promesa. Tots dos són amics des de fa tres dècades i faran 48 anys. A la làpida –el Dani va esculpir– hi posaran: “Un escriptor molt prometedor”. ¿Després de quants llibres i després de quants anys el títol es podreix?
Aflicció. “Una cosa és morir-se i l’altra, molt més dolorosa, és que ja mai més hi serà”. El comentari és d’Albert Om, aflicció concentrada, compacta, per parlar de la mort de Tatiana Sisquella, periodista de ràdio i tele. La desaparició de la locutora va ser d’impacte per als oients i devastadora per als amics. Tenia 35 anys i un do per a l’empatia. Passats els mesos, l’Albert remarcava que acomiadar-se d’ella va ser cruel, però no tornar-la a veure és pitjor.
Cervesa. Després de la presentació de la burleta ficció del Dani en què el pernil ibèric adquireix una dimensió política i racial, la petita festa de la clonació va seguir en un bar. El que es ressuscitava era l’amistat, que necessita ser refrescada periòdicament. Se sumava a la colla amb tres dècades d’antiguitat una altra periodista, Cristina Jolonch, i planificaven un viatge entre el setembre i l’octubre per celebrar que, malgrat les miopies sobrevingudes i les ulleres per llegir que guardaven amb coqueteria a les fundes, seguien ufanosos i sense malalties a destacar. Van demanar una altra canya de barril. A un d’ells li va semblar amarga, però només es referia a la cervesa.
Brindar. Per l’absent per convocar-lo.