El federalisme, més que una ideologia, és un mecanisme d'autodefensa. Ningú havia tingut el més mínim interès a posar-lo a l'agenda abans del tsunami català, i només ha començat a ser reivindicat tardanament quan ha aparegut la utopia del punt mitjà: entre l'unionisme i l'independentisme, diuen els seus adeptes, hi ha d'haver la tercera via encara no identificada. Abans, el federalisme era només una vaga idea inconcreta que ajudava a omplir els silencis dels mítings i que per descomptat ningú aspirava a portar a la pràctica. Fins que va arribar el famós debat dels tres parlamentaris catalans al Congrés i es va oficialitzar finalment sota la curiosa forma del constitucionalisme reformista.
I és que una de les característiques immutables del federalisme és que sempre arriba tard: hi va haver incomptables ocasions per demostrar que era una eina útil i honesta i no una simple maniobra dilatòria. El PSOE va tenir davant dels seus nassos aquell Estatut, però va preferir passar-li el corró d'Alfonso Guerra i immolar Pasqual Maragall en aquella espectacular maniobra Zapatero-Mas-Duran en els temps no tan remots en què el que era transcendental era l'assalt al poder i no cap consulta. L'última ocasió per al federalisme, ja en temps de descompte, va ser la sentència fatal del Tribunal Constitucional, però una vegada més els que ara es fan els alarmats davant el conflicte català es van posar una altra vegada de perfil i van mirar al sostre. Ves per on, la via federalista treu el cap ara, dues manifestacions després, quan la consulta ja ha estat convocada no per Artur Mas com diuen els diaris sinó per més del 70% dels representants del poble de Catalunya. No és, doncs, cap solució, com es proclama, sinó un altre fre, més elegant i civilitzat que els crits tavernaris dels tertulians ultres, però pur fre al capdavall.
El mateix viacrucis
El més surrealista del cas és que el federalisme constitucionalista està a punt d'enverinar-se amb la seva pròpia medicina. L'excitació socialista de dimarts passat es va desinflar de cop fa unes hores, quan quadros menors del PP li van recordar al PSOE la trista realitat de la unitat pàtria: a la Constitució tampoc hi caben les aventures federalistes. La conclusió és que és el mateix viacrucis modificar una coma identitària de la Constitució que derruir-la. O dit d'una manera més cruel: el federalisme també és il·legal. Sí, no només una multitud de parlamentaris i de ciutadans catalans viuen fora de la llei. A aquest selecte club ja podem donar la benvinguda a Rubalcaba i els seus nois, inclosos els seus dissolts fidels del PSC, que acaben de descobrir la paradoxa de viure contra el sistema que diuen defensar. I és que per molts esforços que es facin, impostats o no, el dilema identitari és dramàticament dual: o sagrada unitat legal indestructible o ruptura. Il·legal, naturalment.