Malgrat que, en general, l'arquitectura -i l'urbanisme arquitectònic- són temes que a casa nostra es consideren ja molt integrats en les valoracions globals de la cultura, cal reconèixer que, comparant-nos amb altres països, presentem algunes mancances que desacrediten el panorama. Per exemple, l'absència de textos històrics i crítics sobre les obres en projecte o en construcció que puguin marcar itineraris significatius i punts de vista prou radicals per provocar una eclosió estilística pròpia. Tots reconeixem, per exemple, l'abundància de testimonis d'arquitectura catalana de l'època de l'eclecticisme, l'historicisme i el modernisme. Però al mateix temps trobem a faltar aquelles pressions teòriques, crítiques i pedagògiques que haurien expressat la cohesió de tot el moviment com a receptacle d'una cultura més universal i més genuïna. Encara avui és difícil distingir marques estilistiques a cada una de les tres tendències, segurament perquè des d'un principi els historiadors, els crítics, els mateixos professionals no emmarcaren les experiències en un sistema clarament definit.