Avui comença el debat parlamentari que girarà entorn del dret a decidir que amb tanta força i tant de civisme es va reclamar el dia Onze de Setembre. Des d’aquest butlletí ja fa temps que es reclama aquest dret.
I també es denuncia que la posició de l’Estat sobre això és cada cop més tancada i la seva acció més negativa en els tres camps més bàsics per a Catalunya. Que són un poder polític i competencial que signifiqui una autonomia real; un finançament just i adequat a les necessitats del país, és a dir, que permeti el desenvolupament econòmic i un bon estat del benestar; i una situació lingüística i cultural que garanteixi la identitat col·lectiva de Catalunya.
Res no podem afegir al que hem estat defensant des de fa temps. Res que no sigui reiterar el suport al president de la Generalitat. En moments així, el que cal és fer confiança a qui amb demostrada capacitat de compromís i de fortalesa porta el pes de la batalla.
Aquest és el tema d’avui.
Europa
N’hi ha un altre. El d’Europa. No el d’Europa en el sentit de quina seria la situació a Europa d’una Catalunya independent. Això és realment un tema molt important, però ara no és el més important. Ni el més urgent. Ara el més important és que el poble de Catalunya es pugui pronunciar sobre el seu futur. I que ho pugui fer sense tergiversacions. Sense subterfugis.
Fins que això no passi la posició d’Europa serà reticent. Perquè Europa és una Unió d’Estats. I ni que sigui pel que en podríem dir «esperit de cos» la seva primera reacció és dir: «ja estem bé els que som, ja som prou...». Només una expressió molt potent i sostinguda d’un país que també vol ser estat i que objectivament ho podria ser pot fer que la UE es miri el tema d’una altra manera. Com ja ha passat més d’un cop. Més d’un cop.
Però d’Europa n’haurem de parlar amb calma i profunditat a partir de la setmana vinent. No –repetim-ho– del lloc i del paper que una Catalunya independent podria tenir a la Unió Europea. Sinó del paper i del futur d’Europa, i de com han quedat les coses després de les eleccions alemanyes.
Perquè la gran importància i la peremptorietat del nostre tema com a país no ens ha de fer perdre de vista la problemàtica més general d’Europa i del món. Sempre hem dit que «el nostre món (el de Catalunya) és el món». I que les arrels i la vocació de Catalunya sempre han estat europees.
Cal recordar –encara un breu comentari sobre Catalunya– que la nostra identitat com a país, com a cultura, com a conjunt de valors té unes arrels europees molt fondes. No és només una qüestió d’estatus jurídic o polític. És que en la identitat catalana el fet europeu ha tingut sempre, i ha tingut fins avui, un pes molt determinant. Al qual ens hem mantingut fidels també en èpoques –molt llargues– d’allunyament entre l’Estat espanyol i Europa.
Després de les eleccions, Alemanya i, d’una altra manera, també Europa hauran de posar al dia els respectius projectes. El d’Alemanya com a país que ha d’exercir un lideratge. I que ha de trobar la manera d’exercir-lo amb el màxim possible d’eficàcia i d’acceptació. I el del conjunt d’Europa (o almenys el d’uns quants països europeus amb pes polític, econòmic i ideològic).
Com va dir fa uns anys Sikorski, ministre d’Afers Estrangers polonès (és a dir, d’un país que sovint ha tingut relacions difícils amb Alemanya), el que faria més por no és una forta intervenció alemanya en la política europea sinó la seva inhibició. No seria el seu lideratge sinó el seu restar al marge.
Alemanya té incontestablement un pes econòmic clarament superior dels altres països europeus i molta més solidesa interna política i social. I, tant si ho vol com si no ho vol, és hegemònica. Però li reca assumir plenament aquest paper. L’assumeix del tot en l’àmbit econòmic. I l’assumeix també però amb menys intensitat en el polític. I es nega totalment a assumir responsabilitats militars. S’hi nega fins i tot en el marc europeu, és a dir, participant en una acció conjunta europea. I això és un problema no només per a Alemanya sinó també per a Europa. Perquè per pesar al món Europa ha d’estar en condicions de jugar també, si cal, un paper militar. França, per exemple, això ho entén millor.
En canvi França avui té altres febleses. Econòmiques i socials. Que dificulten el necessari reforçament de l’eix francoalemany que sempre ha estat un factor determinant del progrés europeu.
Avui no podem allargar més aquest comentari sobre aquests dos temes decisius, que avui tenen prioritat: el del dret a decidir de Catalunya i el de la nova etapa europea. Hi insistirem.