Cada dia és més habitual -massa habitual, potser- trobar en les crítiques d'arquitectura i urbanisme l'indispensable paquet de recriminacions contra els edificis «icònics», denominació que es refereix pejorativament a un arquitectura monumental en què la càrrega de virtuosisme formal s'interpreta com unastravaganza insòlita, una exhibició mediàtica, símptoma d'un irreprimible egoartísticfora de normes, una insolidaritat contra la unitat social i cultural de la ciutat. És a dir, com el signe d'una nova frivolitat i el testimoni d'un decaïment moral. Un decaïment que permet que alguns crítics habituals siguin, també, quan l'ocasió s'hi presta, autors de les noves icones que van triomfant a les noves ciutats.