“¡Quina pena que pensant que hi pots fer poc, no facis res!” (Edmund Burke)
Espanya va rebaixar a la meitat l'ajuda oficial al desenvolupament el 2012 i es va convertir en el país d'Europa amb una tisorada més gran a la solidaritat i a la cooperació internacional. Milers de voluntaris que, per molt poc o res, s'esforçaven en el desenvolupament a escala global, a compartir, que és el principi de la convivència tranquil·la, han vist minvada o anul·lada la seva activitat. Contribuir a la seguretat alimentària --¡quan tants milers de persones moren al dia d'inanició!--; garantir l'accés a aigua potable; serveis sanitaris adequats per a tothom... És l'actitud el que de debò interessa, és la veu dels pobles traslladada en accions concretes de germanor per a una vida digna.
És un error retallar en ciutadania activa, en homes i dones que se saben i se senten ciutadans del món, que no accepten que el benestar es concentri en menys del 20% de la humanitat que habita als barris pròspers (fins ara) del veïnatge universal.
Sempre pacíficament, però tenaçment, però intrèpidament, els pobles, presencialment i virtualment, han d'alçar ara la veu. Protestes i propostes. Propostes, sobretot, per als canvis que no es poden postergar. Les xarxes socials --15M, DRY, Change.org, Avaaz...-- han d'unir forces fent propostes molt concretes i mobilitzadores per aconseguir milions d'adhesions. Perquè el gran domini (militar, mediàtic, financer, energètic) s'adoni que els seus estratagemes de permanència estan periclitant.
Davant la crisi sistèmica que ens envolta i acovardeix, conferir poder i iniciativa a la societat civil i tornar a orientar l'acció política pels principis democràtics i mai més pels mercats.