Partim de la base que progressisme representa anar endavant en el sentit de millorar la situación actual i que la noció de modernitat vol dir del temps present, cosa que implica una posada al dia en relació amb la realitat preexistent. En qualsevol cas, l'un i l'altra representen un avanç en la doble direcció de tenir en compte les innovacions de tota mena i una adaptació a les canviants circumstàncies històriques. En definitiva, signifiquen tenir l'objectiu d'intentar prendre el camí cap a l'excel·lència. D'això es tracta. El punt clau resideix a triar bé quines són les verdaderes innovacions i circumstàncies a tenir en compte, quines seran prou sòlides. Si els referents són febles, es pot caure en la frivolitat de pures modes amb data de caducitat pròxima. Efímeres.
Dit això, sembla (dic sembla) que aquestes idees siguin patrimoni exclusiu dels partits d'esquerres, ja que solen formar part del seu corpus doctrinal, del qual es vanten repetidament. El problema apareix quan, potser inconscientment, es fa un ús pervers d'aquests dos grans objectius i es converteixen en fals progressisme i modernitat banal, ja sigui perquè no hi ha idees bastant clares quan es volen aplicar a determinats camps o perquè es radicalitzen en el moment de la seva implementació. Quan això passa, les fronteres entre les polítiques d'esquerres i de dretes es dilueixen, i fins i tot la realitat pot ser contrària a l'aparença, és a dir, que en les intervencions falti coherència entre la suposada ideologia d'un partit i la seva política urbana.
S'ha de distingir, no obstant, què s'entén per polítiques d'esquerres o de dretes en el camp de l'urbanisme. D'entrada, una majoria podríem estar d'acord que el progressisme reclama aplicar una política intervencionista enfront del liberalisme de les dretes. En segon lloc, afecta els models de ciutat, i en aquest punt hi ha un bon grau de confusió, de manera que es presta a incoherències per part dels uns i dels altres. És en aquest tema urbanístic on sorgeixen els dubtes i les ambigüitats.
Així doncs, hem de ser conscients dels dos models de ciutat que conviuen en el món occidental, que són radicalment diferents, amb característiques gairebé oposades. Faig meva la terminologia que va encunyar l'urbanistaChueca Goitiaen el seu llibreBreve historia del urbanismo.La ciutat pública és la clàssica mediterrània, però degudament actualitzada amb una sèrie de qüestions. N'identifica vuit, entre les quals cal destacar la integració de l'ecologisme i de les tecnologies de la comunicació. És un model de futur per la seva qualitat urbana i perquè s'adapta bé als requeriments de la sostenibilitat. Encarna els valors que estem tractant al ser complexa, amb valor d'ús i protagonisme de l'espai públic, té per norma la continuïtat, però amb parcs urbans, barreja usos, no hi ha guetos i és policèntrica.
L'altre model és la ciutat domèstica, que té dues procedències amb punts de confluència de facto: 1) la ciutat moderna, la màxima expressió de la qual és la ciutat nord-americana (on hi ha cinc honroses excepcions); i 2) les idees del moviment modern en el vessant urbanístic, especialment per part deLe Corbusier.I en aquest punt vull destacar l'apreciable diferència que hi ha entre arquitectura i urbanisme, que mai s'han de confondre.
Per una part, una modernitat enganyosa ens va arribar a través de les imatges de la ciutat nord-americana en forma d'autopistes elevades, visió dels grans centres comercials i també per a l'exhibició de moltes d'arquitectures aïllades. Per una altra part, la gran necessitat de tenir en compte l'ecologisme a causa del desequilibri que hem causat a la biosfera fa que apareguin brots de radicalisme ecològic que es poden enfrontar amb la lògica urbana, que és la prioritària a l'interior de la ciutat pública.
El cas és que aquests últims anys han sorgit aquí intervencions urbanes que són miratges. ¿Exemples? Dissolució de la ciutat (Diagonal Mar), acumulació d'un ús únic (Ciutat de la Justícia, la Roca Village, la Ciutat de les Ciències i les Arts a València i potser l'outletde Viladecans), aplicació de la lògica ecològica en un punt singular de la ciutat (¿Glòries?), semiguetos (22 @), exhibició d'arquitectures però poca qualitat urbana (22 @, plaça d'Europa) o pas al vehicle en detriment del vianant: construint escalèxtrics i eliminant passejos (sobretot a Madrid). Hauria d'aplicar-se correctament la ciutat pública incloent-hi l'objectiu de rebaixar la presència del vehicle en l'espai públic amb un pla a mitjà termini. La meta: construir el model públic ben actualitzat i sense falsos progressismes ni modernitats banals.