Oblideu-vos per uns minuts de tot el que us envolta i submergiu-vos en l'alzinar de Collserola en companyia d'aquesta biòloga. Són les vuit d'un matí fresc de primavera i, a mesura que s'esvaeixen els decibels de la civilització, esclata una orquestra de refilets. 

-¿Què diu el bosc a aquesta hora?

-Escolti el rossinyol . En català diuen que sona com: «la masovera te el cul tou, tou, tou, tou, tou, oi que sí».

-¡Que bo!

-Aquest «si-si-si-si-si-srrrié» és un bruel; té un cant tan agut que algunes persones no arriben a sentir-lo. Ara se sent un tudó. ¡Per allà van un gratapalles i un cargolet. I aquest «toc-toc...tic-tic-tic-tix-tix-tix» ràpid és el senyal d'alarma d'una merla.

-¿I de qui és aquest «tuit-tuit-tuit,tu-tiit,tu-tiit, tu-tiit»?

-És un tord. El seu cant consisteix en diversos motius que es van repetint. Algú va dir que era un cant dogmàtic, com un professor que sempre repeteix la mateixa lliçó. El so és molt subjectiu i cadascú el percep de manera diferent.

-Sembla mentida que estiguem a 15 minuts del centre de Barcelona.

-Doncs la màgica explosió de refilets de les sis del matí ja ha passat, tot i que encara queden pics d'activitat. Si escoltes el bosc atentament et sents bé emocionalment i millora la teva salut mental. Malgrat que ja fa molts anys que ho faig, cada vegada m'agrada més.

-Jo ja em sento com nova.

-Vivim en un estrès visual terrible. Precisament amb dos biòlegs més estem proposant un taller a Kenya per escoltar la sabana. És una activitat totalment contrària a pujar en un jeep i vinga fer fotos de lleons, girafes, nyus i zebres. Per a mi la sabana africana té un so molt particular, com un fons sonor de tórtores i molts ocells.

-Si una selva tropical sona com una orquestra simfònica, ¿Collserola seria un quartet?

-Seria una petita orquestra. Un dels moments més bonics que recordo són les matinades a la selva de Tikal, a Guatemala, però aquí mateix hi ha cants extraordinaris. ¿Ho sent? Un pit-roig... Fixi's que delicat. Aquesta boleta de plomes de tan sols nou grams i amb un cervell superpetit és capaç de produir uns cants que requereixen un important control neurològic.

-¿Porta el compte de tots els sons que ha registrat?

-¡Necessitaria un becari per organitzar el meu arxiu! La primera gravació la vaig fer el 1988 i em sembla que era un rossinyol ¿o potser era un pinsà? Sortia a gravar amb un magnetòfon de 16 piles i vaig començar a publicar guies sonores d'ocells i, més tard, granotes, mamífers i paisatges sonors. Eren cassets que venia jo mateixa.

-¿Qui les comprava?

-Llavors hi havia molt poc material sonor. Un dia vaig anar a una fira de parcs naturals, i allà estava jo

-entre estands institucionals on regalaven pernil- amb la meva tauleta plegable i un munt de cassets d'ocells. Les cintes van volar.

-¿Què pensa fer amb aquest gran arxiu sonor?

-Internet va anar molt bé per donar-me a conèixer i vendre els meus cedés, però de cop els meus discos van aparèixer penjats de forma il·legal. Fins i tot hi ha aplicacions amb les quals, dient el nom d'un ocell, et baixa una pista treta d'un disc meu. En aquests moments estic a la ruïna.

-Vaja...

-Faig cursos i passejades per ensenyar a reconèixer els ocells i he penjat arxius a la meva web a un euro (www.sonidosdelanaturaleza.com i www.eloisamatheu.com). També em demanen coses, com un ambient nocturn de grills. És un regal per a una persona que viu a fora i que té aquest record de quan vivia aquí.

-¡Ja té negoci!: «Regali biosons d'Eloïsa».

-[riu] Bé, la veritat és que un so et porta a reviure un moment d'una manera més vívida i emocional que una imatge.