Batejar amb el teu cognom un subgènere cinematogràfic és una cosa que no està a l'abast de qualsevol. Alfredo Landaho va aconseguir, encara que fossin altres els que recorreguessin a ell per amuntegar totes aquelles pel·lícules dels anys 70 plenes de primaris rurals, sueques ben dotades, llauners lúbrics, marietes amb plomes, acudits dolents, bromes grolleres, humor de pati de col·legi i repressió sexual per arroves. Unes pel·lícules que et podies estalviar tranquil·lament, però que si les veies alguna nit per televisió, t'acabaven atrapant pel que tenien de document sociològic. ¿Realment érem així els espanyols?, et preguntaves en aquells moments. Doncs sí i no, et contestaves. La mateixa resposta que et pots donar avui davant la saga deTorrente,certes telecomèdies i gairebé tots els programes del cor i l'entrecuix: encara que aquestes no siguin les teves debilitats socioculturals, t'hi acabes reconeixent. Encara que et sàpiga greu. O no.
Jo només vaig començar a veure pel·lícules d'Alfredo Landaquan aquest ja no era el paladí del landisme, sinó l'excel·lent actor de Los santos inocentes. El meu error d'apreciació va consistir a creure que elLandaanterior a les seves pel·lícules serioses era un còmic de poble sense gràcia. Després de repescar, sense pretendre-ho, Vente a Alemania, PepeoNo desearás al vecino del quinto, vaig arribar a la conclusió queLandasempre havia estat gran -com elPajaresque ens va enlluernar a tots a Ai, Carmela-, i que si va haver de passar-se anys fent pel·lícules petites era perquè Espanya i els espanyols som així, senyora marquesa, i ens agrada més la cutreria que a un tonto un llapis. Probablement perquè, negats per a l'èpica des del descobriment d'Amèrica, hem arribat a la conclusió que només podem enfrontar-nos a la realitat des d'una perspectiva còmica. Tot i que freqüentment no tinguem cap gràcia.
Evidentment, no es poden comparar els productes del landisme amb les comèdies deBerlangaiAzconao les incursions espanyoles del granMarco Ferreri, però el caldo de cultiu és el mateix. Unes i altres són pel·lícules en què ens reconeixem, encara que amb algunes passem una vergonya que és qualsevol cosa menys aliena. Les primeres són cine amb majúscules; les segones, nyaps d'una indústria barroera que en la seva època, almenys, disfrutava d'un públic fidel, part del qual no distingia les unes de les altres perquè totes li semblaven de riure.
Els drames de la vida real
El landisme només pretenia entretenir un públic poc exigent a la recerca d'una bona estona, aquella gent que va al cine a riure perquè, segons diu, ja hi ha prou drames en la vida real. Però alguna cosa devien tenir aquelles suposades bírries perquè al cap dels anys, en les projeccions per televisió, l'audiència les recompensés amb la seva atenció. Perquè es reconeixia en elles. I perquè els americans tenenBarbra StreisandcantantThe way we were, però nosaltres tenimFernando EstesobramantEl zurriagazo.